Em sembla que, a l'hora de traduir un text al català, convé saber en què consistix l'ús general de la llengua, que tots coneixem en una varietat o altra. Dit això, però, observe que és una pràctica habitual desentendre's d'eixe ús general i democràtic i tractar d'adoptar el to i les receptes dels estils suposadament més doctes o banalment formularis. En tenim una bona mostra en la documentació administrativa, que utilitza moltes receptes repetitives més per embolicar i confondre que per aclarir el missatge. Per això resulta sorprenent vore els «si escau» o «si s'escau» sense garanties semàntiques. O vore que hi ha preocupació estilística per incorporar en els escrits qualsevol irregularitat que resulte estilísticament rimbombant, com ara en lloc de dir «dos disposicions transitòries i una final» pareix que hi ha qui es pensa que cal escriure «dues disposicions transitòries i una de final». Una flexió de gènere i una preposició que són un far estilístic que es veu que compensa els usos i abusos de «distint», «mateix», «relacionar» o «precisar» calcant el castellà administratiu sense cap necessitat.
I això també, ni tan sols calen en castellà moltes d'eixes closses, però hem estat educats democràticament en les brases de la tradició dels autoritarismes i les dictadures precedents. Per somiar, podem pensar que algunes repúbliques més caldrà covar fins que mos garantim claror, eficàcia i simplicitat en la llengua del poder. Si no és somiar amb massa oxímorons.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada