El context expressiu

«Más dura será la caída» pronostica la fiscalía espanyola. I pareix que es referixen als líders del govern independentista català (els de la quasi nada república). La frase és també el títol en castellà d'un film negre americà de l'any 1956: The harder they fall. Si l'he vist, degué ser fa molts anys, perquè no el recorde. Caldrà vore'l, per si de cas hi ha alguna clau per a interpretar les actuacions dels fiscal general de l'estat espanyol. El film està ambientat en el món de la boxa: talment la concepció que tenen en algunes esferes de l'autoritarisme jurídic.

«Que nos dejen actuar», una altra expressió que, en boca dels policies que van unflar a porrades, galtades i lesions diverses els ciutadans catalans, té també un significat que proclama la substància d'un govern i un estat que envia eixes persones contra els votants pacífics.

La cosa és que els contextos també aporten contingut a les expressions. Si canviem el context, les frases podrien tindre tot un altre sentit.

Emulacions manifestes

Mentres la república catalana no acaba de nàixer, a remolc, a remolc i espentats per emulacions manifestatives, n'hi han deixaran de traures les banderes espanyoles amb la denominada «gallina», despectivament. Pel que hem vist en la manifestació de Barcelona d'ahir, n'hi han que ja han assumit la Constitució i fins i tot les banderes catalana i europea. No poden reprimir encara, però, que eixa assumpció democràtica siga un vernís que encara no ha penetrat el material ideològic que els conforma. És un avanç, però cal entendre que en són molts els que tan sols bescanvien un fanatisme institucional per un altre, una religió per una altra. La cosa és que necessiten eixes dosis ideològiques que els tranquiŀlitze de la falta de reflexió i del refús de la complexitat racional. L'avanç que haurem d'acceptar és que, si no podem fugir dels fanatismes i la intransigència, que siga per la constitució i no per les lleis fonamentals del Moviment franquista.

Cita dominical / 467: Jair Domínguez Torregrossa

La societat avança quan es pixa i es caga en el seu passat.

Jair Domínguez Torregrossa, Està Passant, 23.10.2017.

Llacet «rokhigualdo»

Els de Ciutadans han previst créixer en vots i més encara: governar sobre les despulles de l'independentisme en Catalunya. Ara mateix ja no sé com va això de la independència, no crec que els ciutadans decidixquen oposar una resistència pacífica contra la intervenció del govern espanyol del Partit Popular; és més possible que «passen pantalla» per a un altra ocasió. Caldrà encara molta persistència. Això sí, em resulta obscé sentir Inés Arrimadas García declarant que vol aprofitar eixa oportunitat electoral que ella veu davant seu amb un llacet «rokhigualdo».

Pel barri del Carme de València passen els turistes en bici entropessant amb les terrasses dels barets, una actuació artística que es prepara d'enfront del bar augmenta el tràfec amb disfresses d'insectes i carros figuratius, el xic rus (?) del Segway que es clava per qualsevol lloc, el veïnat que torna amb el carro de la compra ple... Les independències no són el que sembla.

Faena a fer

La faena s'ha de fer correctament i bé. I s'ha d'esmenar o refer, si s'han comés errors o s'ha fet res malament. El govern i el parlament catalans han tirat pel dret cap a una suposada república catalana. Tenen molt a esmenar. Per ara no han fet res irreparable. Estan en una situació iŀlegal tant pel que fa a la legislació espanyola com a la mateixa legislació catalana. Tenen faena a fer i l'han de fer democràticament. Encara que la democràcia resolga que cal dissoldre el somni de la república catalana. ¿En una Europea diferent, si fóra possible?

El govern espanyol, per contra, de moment ha deixat ferits i fins i tot ha fet que una persona perga la vista d'un ull. Això ja no ho pot esmenar i, mirant com estan preparant-se per a actuar carregats de supèrbia, no sé si haurà entés —o caldrà que li ho repetixca Donald Tusk, l'actual president del Consell Europeu— que la violència legítima es convertix en iŀlegítima quan actua contra els ciutadans pacífics i, a més a més, els lesiona. De fet, els qui han actuat aixina, abans d'obtindre la confiança per a continuar actuant en representació de la legalitat democràtica, haurien d'assumir —i pagar— les seues responsabilitats per les actuacions que han violat els drets dels ciutadans (catalans; i espanyols, encara).

La llàstima és que a Mariano Rajoy Brey i companyia, de moment, els va bé este conflicte polític, perquè no és tant democràtic com identitari i nacionalista. Amb això jutguen a tapar l'estat de corrupció en què estan immersos, i ja els va bé aixina en els despatxos de les oligarquies econòmiques. ¿Tapar, però esmenar? Seria bonic, seria massa, segurament. Amb tot, d'un conflicte aixina, n'hauríem de saber traure lliçons i resultats positius per a la millora dels instruments democràtics. Hem vist qui només aprofita el conflicte per a exhibir les seues neures i mancances. Però també hem vist —¡en la tv3 mateixa!, i hi ha qui en malparla— persones capaces de debatre i raonar —amb raó— a la contra dels impulsos romàntics i de les ànsies nacionalistes. Faena a fer encara.

El paradís de la desunió Europea

Mentres la Unió Europea no demostre que el paradís en la Terra és possible, ningú no pot assegurar que els ciutadans (catalans i espanyols) viuran pitjor si Catalunya esdevé un estat. Hi ha les mateixes probabilitats que d'assegurar que amb una Catalunya «dependent», com fins ara, la societat serà més equitativa, justa i democràtica. Ja hem vist que tot això va com va. És a dir, va com van els governs i les polítiques que s'apliquen en els estats democràtics. Al cap i a la fi, de moment, sí que sembla assegurat, ¿oi?, que Catalunya continuarà sent democràtica, i això és important... I deixe de banda la possibilitat de les dictadures il·lustrades, sostenibles, benèvoles o del benestar de tots, que tant es podrien acabar aplicant allà com ací.

Per ara, doncs, podríem dir que la democràcia hauria de ser aliena a les indissolubilitats irracionals —com la d'Espanya, segons la seua constitució—. Cert que ho veuen bé els «demòcrates de tota la vida» (els qui pensen que la democràcia espanyola és fruit de la segona guerra mundial, citen els nazis i silencien el franquisme), que són els que han decidit aplicar la violència contra uns ciutadans catalans que actuaven pacíficament l'1 d'octubre i que tenien intencions democràtiques bastant més honorables i menys il·legals que el Partit Popular governant, edificat sobre un nacionalisme espanyol corrupte, xenòfob i falsari. A Polònia, a Hongria, a Turquia... ¿A Espanya?

La força sense urnes

Uns quants líders del Partit Popular i Ciutadans estan bavejant pensant que poden arribar a intervindre en Catalunya allà on els vots no els ho han permés fins ara. Agarrant-se a la bandera retòrica de la constitucionalitat (i oblidant la del dret, l'equitat i la justícia), pareix que estiguen somiant que el govern espanyol faça una aplicació totalitària de l'article 155 de la Constitució espanyola, una ràtzia que contravinga els resultats electorals.

Resulta trist comprovar com de superficial i simplista és la concepció que tenen de la democràcia, una concepció que gaseja i fueteja ciutadans pacífics que participen en una votació, després els acusa de tumultuaris, en tanca uns quants i ara pretén foragitar la majoria democràtica que governa en Catalunya per imposició d'una simple majoria absoluta senatorial encara més nacionalista i fantasiosa.

No volen noves fronteres diuen a voltes, tot i que són els qui sostenen les que impedixen l'accés als refugiats, els qui mantenen les fronteres que ofeguen immigrants en la mar, els qui impedixen que la Unió Europea confonga les dels estats que encara el componen, sempre amb l'odi tribal («a por ellos, oé) en la punta de la porra.

Mentres no mos facen més mal, serà cosa de vore si els ciutadans preferim una democràcia de ciutadans que voten o de policies que atonyinen a porrades els ciutadans discordants.

Diàleg sense interlocutor possible

Dos no dialoguen si a un li interessa més imposar-se per la força. A un, al fort. A un que necessita amagar que la democràcia és compatible amb la corrupció i que la corrupció és una faceta del nacionalisme. De l'espanyol, també.

Són moments

Alguns han convertit un procediment democràtic en un conflicte legal i identitari. I aixina no cal fixar-se massa en els tràmits judicials que expliciten de què parlen de legalitat els qui pertanyen a una organització política establida sobre la corrupció, la iŀlegalitat i els privilegis. El franquisme era la legalitat del moment. Ara és un altre moment.

Cita dominical / 466: Comité de les Regions de la Unió Europea

Acord administratiu entre el Regne d'Espanya i el Comité de les Regions de la Unió Europea per permetre l'ús oficial al Comité de les Regions de les llengües diferents de l'espanyol/castellà que tenen estatut reconegut per la Constitució espanyola.

Carlos Bastarreche i Peter Straub, acord del 16 de novembre de 2005.
[Veg. vídeo simptomàtic d'un cas d'aplicació pràctica dels drets lingüístics i l'ús del valencià.]

La volta a l'Edetània

Deixaré un poc de banda l'estrés polític d'estos dies. A Xàtiva, el venedor de làmpares de la botiga no sap situar Sollana. Les àrees d'influència marquen molt la cultura que anem acumulant, el coneiximent del nostre entorn. Jo tirava més cap a Gandia, Xeraco, Vilallonga, Potries, Cullera, Sueca, l'Alqueria de la Comtessa, Castelló de Rugat... I coneixia Sollana sobretot pels embussos anant amb el cotxe a València. Per la meua família de Carcaixent, a més, tenia relació amb Xàtiva, Alzira, Llombai, Catadau o Xàbia i Dénia, Gata de Gorgos... Zones que supose que tenen dinàmiques diferents, en paraŀlel. No sé si estem articulant el país de la millor manera.

Certament, no puc parlar massa d'això. Al cap i a la fi, em moc poc i a trompades i per motius de lleure, més o menys com un turista. Faig turisme de rodalia. Compre oli a Cocentaina, a Alpatró, a Canet lo Roig, vi d'amunt i avall. Puc fer la llista d'Astèrix voltant la Gàŀlia, és a dir, l'Edetània, si volem. I em sorprén el país que sempre estic descobrint, que em sembla que no es reconeix prou encara com a país, com a entitat de ciutadans que aporten varietats lingüístiques i culturals harmòniques i identificables que es cultiven i aporten valors a la convivència, a l'equitat i a la construcció d'una societat democràtica.

El flasca contra l'escratxe

Comenten que «flasca» (segons el dcvb, podria vindre de l'italià fiasco, però el gdlc pot vindre del francés flasque) seria l'adaptació al català del castellà «zasca». També seria interessant fer ús de l'invent bazinga que utilitza el personatge Sheldon Cooper en la sèrie The Big Bang Theory.

A més, reinventant un poc la realitat a còpia d'interés per confondre, n'han dit «escratxe» també esta setmana de l'assetjament polític d'uns facciosos. No era la concepció que teníem fins ara, es tractava de manifestacions desesperades de víctimes davant els polítics o causants dels seus problemes. Ara, davant de ca Mónica Oltra Jarque, era una altra cosa: era tan simple i malvat com l'amenaça psicològica d'uns «oponents» polítics amagats darrere d'una coartada victimista nacionalista.

Oltra hauria pogut eixir a atendre la visita amb una bandera blanca de rendició que tinguera escrit, això, «¡Bazinga!». A banda de cridar la policia, per si de cas, crec que un toc d'humor irreverent els haguera posat més en el paper de comèdia cruel que estaven representant. El flasca els haguera fet pensar, que es suposa que convé.

Les porres amb la bandera

Pel riu, dimarts passat, note el cansament i els bessons castigats per les picades dels insectes que mos acompanyen enguany —no deuen ser mosquits com els de sempre—: 07:14 + 07:16 + 07:11 + 07:18. Des del riu també es veuen algunes de les banderes d'Espanya que hi ha qui penja als balcons. Estan festejant o reivindicant algun nacionalisme excessiu i qüestionable... Són aixina, els nacionalismes.

Eixa bandera, certament, no representa precisament els drets humans, la terra dels refugiats, la solidaritat entre els pobles, la pluralitat lingüística i cultural ni res semblant. De moment, continua sent una ensenya essencialment agressiva i imperativa, tal com la política nacionalista que més utilitza eixe símbol. Per tant, sospitem que, tenint en compte que són les banderes oficials de l'estat, no és una reivindicació social, sinó la reiteració d'una obvietat, una militància a l'ofensiva contra la dissensió i la diversitat.

Acabe de fer els estiraments i me'n puge a casa. No he penjat mai cap bandera al balcó. Una volta, ja fa uns anys, aquell cartell contra la guerra de l'Iraq. La bandera espanyola, ai, tampoc servix contra les guerres. Ara bé, si penge un cartell contra les porrades de les forces policials, hi haurà la bandereta que lluïxen els de les porres en l'uniforme. ¿Veus de què va eixa bandera?

El tel financer

L'art de la intoxicació m'està afectant, m'entela els ulls i les idees. Ja no sóc capaç de creure que existixquen Andorra, Hawaii, Guernsey, Hong Kong o Singapur. Ni tan sols Malta o Mallorca resulten ja creïbles. Només són realitat els intercanvis financers i els comptes bancaris. La Unió Europea és un termini fix, i haurem de vore si mos el prorroguen.

Conviccions infames

Has de llegir cada cosa... i és realment interessant fer-ho, perquè això fa que poses en contrast les teues idees, hipòtesis i conviccions. Després d'haver fet el contrast i la reflexió, les derogues i les canvies o les reforces. La cosa és deixar-se dur pels sentiments fins que topen amb les idees i els valors. Els sentiments van bé per a la ficció, però la realitat s'ha de gestionar renunciant a les neures, les devocions, els prejuís i les malíccies. També quan els ídols de la legalitat i el nacionalisme estatal —que es pretén democràcia absoluta— pertorben les mentalitats i les apreciacions i fan que el que consideren raonable deixe de tindre relació amb la democràcia i siga tan sols coartada per a imposar la legalitat i el poder.

Recorde encara que em va semblar realment infame l'article de Félix Ovejero i Alejandro Molina «¿Dónde está la desproporción?» (02.10.2017): no van esperar ni unes setmanes per a reflexionar, ho van fer amb les porrades encara calentes! Certament, tal com diuen mostrant algun prejuí inevitable: «un antidisturbis no és un filòsof de la paraula», però es suposa que acceptem la violència legítima de la democràcia per a actuar contra els violents, no contra els votants; contra els «enemics» que maltracten o atempten contra els ciutadans, no contra els seus ciutadans pacífics, encara que estiguen debatent i provocant un conflicte legal.

Sedicions imprescindibles

Fa una dècada el polític del Partit Popular Feijóo de l'oposició declarava, segons Infolibre: «Con nosotros no moría gente en los incendios». Enguany, el governant Feijóo ha de comptar els morts en els incendis, quatre de moment, els mateixos que fa deu anys.

Manuel Valls, antic primer ministre francés, declara sobre la violència policial en Catalunya, segons Eldiario.es: «Las imágenes conmovieron pero no hubo muertos».

L'elaboració o la justificació de decisions polítiques sobre els morts pot ser un imponderable, una necessitat davant la pèrdua de vides, com una manera de compensar-les o com un reconeiximent de la desraó que les provoca. Ara bé, l'actuació política «com a conseqüència» és una actitud ben retorta políticament, cínicament —i voldria dir que ben poc democràticament— quan hi ha polítics que «demanen» que hi haja morts tant per a fer partidisme electoral com per a acceptar o permetre llibertats, drets o processos que la legalitat —o la «raó» d'estat— encara no preveu.

Ara mateix els tribunals estatals espanyols han decidit empresonar els presidents de l'anc i d'Òmnium Cultural. No hi ha morts, hi ha colpejats, un xic ha perdut la visió d'un ull, i ara hi ha empresonats. Les llibertats d'expressió i manifestació són «sedicions» imprescindibles per la justícia.

Cita dominical / 465: Marta Meneu Borja

Ací, a la meua terra, fa anys que no se'ns permet sintonitzar TV3 ni tan sols per a suplir la manca televisiva en la nostra llengua.

Marta Meneu Borja, «Carta al poble català», Diari La Veu, 05.10.2017.

Desinformar-se u mateix

«Desinformar-se» a consciència i pontificar (veg. Muñoz Molina ahir), eixe és un dels mètodes. Per tant, fingixen que s'ofenen quan els mostren les absurditats i els depropòsits que diuen o escriuen. Ara, per a demuntar-ho tot, no cal anar a les dades, sinó jugar amb l'exageració del que puguen insinuar i la minimització, el menyspreu, dels fets, a més de l'elevació a categoria del que només és anecdòtic.
Un film català als Oscar convalida la glotofàgia maldestra espanyolista. Una presència ridícula de les dones en els àmbits de decisió social i polític mos homologa amb no sé qui, que ja no maten tants bous en les places convalida el fet que hi vagen els jutges i governants com si fóra una «festa» presentable... Ah, la més grossa, en Espanya no arriba al 13 % d'immigrants i deporten i expulsen iŀlegalment els pobres de la frontera, però això ja és suficient per a homologar-mos com a suecs (19 %).
En fi, qui no es consola és perquè no vol, abans les votacions democràtiques no existien i ara les impossibiliten a porrades. Anem millorant.

Tornar a Flandes

La maquinària de l'«a por ellos, oé» està en marxa en els fronts asocials, polítics i judicials. Els terços de Flandes diu que van desfilar ahir. Satisfan els seus instints amb falsificacions de la derrota i acusen els altres de voler crear un país de fracassos. No accepten que la resistència i la frustració mereixquen un país democràtic i pacífic. Ràbia i sang sense raons, ho van fer i voldrien tornar-hi.

La legalitat a porrades

La ciència-ficció deu haver predit quasi totes les diverses maneres com acabarà la humanitat. I continuen voltent fer-mos creure que els relats èpics patrioters són un horitzó de possibilitats diferent, com ara que «fora de la llei no hi ha democràcia» que repetixen com si es cregueren realment que estan diguent res de trellat. Saben que és una frase enganyosa i per això la utilitzen. Democràcia n'hi pot haver o no, fora de la llei; en canvi, qui pretén que les porrades impedixca la democràcia, per il·legal que siga eixa democràcia, no està reconstruint la legalitat, sinó tractant de desfer la democràcia. El xic agredit per la violència policial ha perdut la visió de l'ull.

Un pèl de frustració

Un pèl de frustració, sí. Però també és cert que no podien esperar arribar a port a colp d'eufòries i somnis allunats. Això sempre comença espitosament, però després ve l'abaixó i cal uns quants analgèsics de rutina burocràtica. La satisfacció, dins de la frustració, és haver aclarit gran part d'un camí democràtic poc explorat per ací. És una faenassa impagable que no poden menysprear ara només perquè el miratge d'una llibertat èpica s'haja transformat en una grisa mostra de la llibertat democràtica quotidiana. A més, hem vist que els límits i entrebancs els posen uns governants d'un estat on encara cueja l'autoritarisme del passat i de les oligarquies actuals.

Per tant, la banda sonora d'estos dies podrien ser les cançons de Xavi Sarrià, Aspencat, La Gossa Sorda, Obrint Pas i uns quants més (per no recular als precedessors més intensos encara), perquè omplin els somnis i l'ànim, però no són una recepta per a organitzar la societat. Són himnes per a cohesionar un país, activar la societat, mantindre l'esperit de comunitat, però la societat democràtica s'ha d'articular en la prosa dels dies de faena i dels conflictes identitaris i ideològics. Ara calia triar entre l'èpica del desastre i el gris del caminet dels assajos de felicitat.

La frustració és una de tantes derrotes que s'han d'acabar superant. Amb música, més encara.

Sense disturbis

No s'independentitzen hui. Algú deu haver descansat. Pense que si molts foren realment conseqüents amb la democràcia i la separació de poders, no hauríem d'haver patit els ensurts militaristes i la violència policial: es suposa que per a dirimir legalitats i iŀlegalitats hi ha els tribunals. La democràcia, per tant, es garantix i es demostra amb les urnes i no amb l'exaltació infame de les porres i les bales de goma contra votants discutibles i discutits. Si la democràcia fóra cosa només de demòcrates, els tribunals tindrien la força coercitiva de la llei contra els que es situen pacíficament fora de la legalitat.

Altrament, l'ús dels antidisturbis contra les persones que pacíficament cometen una suposada iŀlegalitat demostra que la democràcia no és només cosa de demòcrates, sinó també de dirigents que tenen una concepció atàvica, essencialista i xenòfoba de la vida en comú, que es pensen que existixen les pàtries i les nacions com a veritats objectives («unitats indissolubles» arriben a dir en les seues fantasies constitucionalitzades) i no com el que són, instruments polítics imperfectes que hem heretat i que cal anar superant. Una manera de superar-ho era anar cap a la Unió Europea (la «nostra estelada» que va dir Josep Borrell ahir), fins que els representants polítics d'oligarquies econòmiques van decidir ressuscitar esperits llegendaris per a exaltar sentiments noveŀlescs i religiosos amb què dividir i enfrontar ciutadans que podien acostar-se massa racionalment a la competència i la coŀlaboració productives i equitatives.

Els ha pegat per dir que no volen més fronteres, que treballen per eliminar-les, però es preocupen més aviat d'alçar-les a porrades: contra els immigrants pobres, contra els refugiats més pobres, contra els ciutadans rebels. Pel sedàs només passen els comptes bancaris i els diners negres. Sense disturbis.

Passa la bola

Ara els ha pegat a alguns programes informatius per dedicar-se a desmentir les boles i infundis que circulen per la xarxa. Trobe que haurien de preocupar-se més per la informació que han de difondre i provar a no jugar a la desinformació interessada, que d'això també en trobem un poc massa, perquè les boles no se les acabaran mai. Si s'hi posen, n'eixirien monogràfics interminables.

Estos dies era cosa de vora com es comentava la diferència entre una activitat «suspesa» per un tribunal i una activitat «iŀlegal», no hi havia manera d'aclarir si la «suspensió» implicava la «iŀlegalitat» o no, o si la «iŀlegalitat» la decidien els policies i els qui els enviaven —que tampoc no aclaríem si eren els fiscals o els jutges— i no les sentències judicials... I això per no entrar a aclarir quina manifestació guanya perquè hi van molts o perquè hi van els bons —es veu que ara una mani és un sistema més recomanable que els referèndums— o si és igual defendre's de la violència policial que atacar els policies que vigilen un acte on no són necessàriament aplaudits.

Alça els peus, que passa la bola, tal com es diu. A voltes són tan grosses que les hem de botar.

Cita dominical / 464: Santiago Ahuanojinou Zannou

Haurien de dir-mos què és el que els agrada de Catalunya per a obstinar-se tant en que es quede a Espanya, bé i de Galícia i del País Basc... Al segle XXI les coses no són perquè sí.

Santiago Ahuanojinou Zannou, «Una llamada al diálogo», Eldiario.es, 05.10.2017.

Per baix de la unitat

Per sort hi ha periodistes que estan disposats a deslliurar-se de la dependència retòrica del capital nacionalista espanyol: «La unidad de España no es el principal problema». Va bé desintoxicar alguna neurona mirant-s'ho sense militar en bandositats ideològiques.

La bugada franquista

Les bases ideològiques i sociològiques dels dirigents del Partit Popular espanyol són les que són, el franquisme, vaja. Per això, encara que hagen passat quaranta anys ja —quan jo era menut això era un eternitat, quaranta anys una quantitat de temps que em semblava que em traslladava fantasiosament a l'edat mitjana—, eixe fonament que ha sostingut posicions econòmiques, socials i polítiques de privilegi també durant la democràcia, els fa amagar darrere un tel ideològic d'ignorància innocent que el franquisme és la pervivència de la versió espanyola dels règims de Hitler i Mussolini.

I arriben al paroxisme de la manipulació ideològica quan utilitzen exemples de criminals, antisocials i antidemocràtics: citen els nazis en lloc de citar els franquistes... És a dir, practiquen alhora la xenofòbia i la manipulació històrica. Sí, xenofòbia, perquè per a posar exemples de criminals «espanyols», que és el que pretenia el portaveu del Partit Popular en el parlament espanyol, Rafael Hernando , fa uns dies, no calia recórrer als alemanys, sinó que en tenim un bon muntó a Espanya que van passar del franquisme a la democràcia indemnes i blanquejats sense despentinar-se gràcies al detergent de la transició. I continuem rentant eixa bugada.

La droga de la nació

Els comentaris que feen algunes de les persones agredides per la policia i la guàrdia civil diumenge passat a Catalunya em van fer recordar un llibre, un documental, uns quants articles i alguna notícia que comentaven el descobriment que els soldats del règim nazi prenien drogues (metanfetamina) per a aprofitar els seus efectes estimulants.

Veig que hi deu haver alguna altra explicació per a entendre les agressions policials contra persones que només provaven a votar en un acte social pacífic i democràtic (alerta, que podia ser democràtic i iŀlegal alhora: ho haurien d'aclarir els jutges, no els polítics), com ara problemes d'empatia, falta de preparació (social i democràtica), ideologies socialment nocives, odis viscerals, fanatismes diversos... Em sembla que l'«obediència deguda» no és admissible en actes aixina en forces que supose que pretenen «defendre» la democràcia.

Diu que els veien els ulls dilatats i carregats d'odi. No ho sé, no ho vaig vore, però tenint en compte la falta de raonaments i la incapacitat de ser equànime dels qui els havien enviat, les drogues podrien ser una última explicació desesperada abans d'admetre que, simplement, és que «raonen» aixina. I això de «raonar» va entre cometes...

Devolucions en calent

Ara que els tribunals europeus han condemnat l'Estat espanyol..., és a dir, els successius governs que han practicat les «devolucions en calent», eufemisme que devia denotar que s'enduien algun colp de regal, no entenem massa bé a on pretenien, els policies, guàrdies civil i polítics que ho aplaudixen, tornar calents els votants del referèndum més o menys irregular i molt qüestionable de diumenge passat, si no fóra que qui pega la garrotada ja no té legitimitat per a determinar com s'ha de regular una autodeterminació, una independència o un amor «patriòtic» de segles.

Repressió formulista

Mirant i sentint les declaracions polítiques d'ahir i hui, em sembla que els periodistes no els fan als governants algunes preguntes bàsiques que convindria que els polítics aclariren sistemàticament, d'entrada, com un mantra. No els costaria gens, només un petit afegit als formulismes i retoricismes habituals. Els periodistes els podrien demanar abans que res, ben educadament: ¿esteu mentint? ¿Mentiu conscientment i per pròpia voluntat? ¿Direu la veritat o donareu una versió interessada?

Seria interessant que les respongueren, perquè solen ser qüestions sobreenteses i és possible que això provoque un error de percepció. Una volta les hagen respost, ja podem saber el valor de la resta que diran. Al capdavall, si els les fan, eixos polítics sempre podrien dir que ningú els ha demanat si mentien, l'error seria dels qui sobreentenen que ells diuen cap veritat. Ah, per donar un poc més de dramatisme —i d'utilitat, qui sap—, tal com fan en les peŀlícules, els periodistes els haurien de xiuxiuejar: «Si esteu en perill, amenaçats per algú que vos està mirant o escoltant, toqueu-vos el lòbul de l'orella.» Vés a saber si no salvarien algun polític segrestat o extorsionat per alguna secta partidista.

L'àlbum de fotos boniques sobre Catalunya

Estic buscant l'àlbum d'imàtgens boniques de Catalunya en Pinterest titulat «violència policial suposadament democràtica», a més d'un altre de «fingixen que són demòcrates però són governants sense escrúpols». Segur que, per completar-ho, n'hi ha encara un altre sobre governants histriònics, que fan riure, on deuen haver posat fotos de Donald Trump, Jesús Gil, Jordi Pujol, Silvio Berlusconi, Esperanza Aguirre, fins i tot eixa cara que fa Mariano Rajoy amb els ulls oberts i un somriure beatífic... Però eixe és l'error en què mos fan caure, perquè el seu posat histriònic és tan sols un recurs més de l'engany i la mentira que pretenen transmetre. Com ara la que estan posant els membres del govern espanyol, quan diuen que consideren que era «proporcionat» trencar portes i finestres, maltractar i ferir persones pacífiques, tot per a mirar d'impedir que votaren en un referèndum que —segons ells mateixos— no tenia cap valor legal.

Deu ser això, ja sabem què pensen fer el dia que tinga valor legal. ¿No seran de goma?

---

Nota: classifique açò amb l'etiqueta «corrupció» perquè, a pesar que pensem que va de democràcia, va sobretot dels diners de les oligarquies.

---

• Pel riu, faig un petit esforç i però el cronòmetre me se despista: 07:10 + 07:28 + ... + 07:15.

Cita dominical / 463: Agustí Calvet i Pascual, Gaziel

He de confessar francament que, si Espanya és això, si per a ser bon espanyol cal estimar això, jo no he estat, no sóc ni podré ser mai espanyol, mal que em matessin.

Agustí Calvet i Pascual, Gaziel, Obres completes.