divendres, 17 de novembre de 2017

L'autòpsia del canvi

En una conversa de bar vam fer l'autòpsia del canvi polític de les passades eleccions, ara que ja quasi comencem a estar de nou en temps preelectoral. Han millorat algunes cosetes en l'àmbit de la política lingüística, com ara la qualificació dels examinadors de la junta (la jqcv). Però això és una part administrativa de la gestió lingüística sense més abast que la «titulitis» —cita que fa Rubén d'algú altre—.

La resta de la gestió pareix que ha anat a topar amb el sotmetiment als prejudicis i amb un intent inevitablement fracassat de prevenció de les demagògies. Tal com ha exposat gràficament: si pots anar de l'1 al 5, has d'assumir que es desencadenarà la mateixa demagògia a la contra en el 2 que en el 5. Si només arribes al 2, per tant, és per submissió, per desídia o perquè, en el fons —supose que no sempre conscientment— estàs jugant amb la baralla de cartes marcades que havies promés que renovaries.

Tenim un autobús rondant per a posar-li un poc de propaganda a una obvietat estèril: «Sempre teua. La teua llengua». De nou, en lloc de convenis i normes, el voluntarisme. Si començaren per ser coherents i eficients en la mateixa Conselleria d'Educació, Investigació, Cultura i Esport, és possible que se'ls ocorreguera alguna cosa millor i que no mos trobàrem símptomes del que no acaben de resoldre en el seu propi web:

dijous, 16 de novembre de 2017

País institucionalment traduït

És possible que no hi arribem mai. Vegent el que veig em sembla que caldria uns trenta anys i busques d'administració i mitjans en valencià per a aconseguir que el funcionament de l'administració pública d'esta franja del país no fóra una traducció més o menys encertada d'original castellà. A més, d'un original castellà que poa en les receptes més ràncies del llenguatge juridicoadministratiu castellà.

A pesar que la preocupació per la qualitat estilística del traductor pot ser intensa i devota, la cosa és que ha de lluitar contra diversos inconvenients rutinaris, un dels quals és que molt sovint el traductor no té consciència ni funcions de redactor sinó que es pensa que només ha fer de corrector d'una traducció produïda pel Salt (el Google Translate o el programa que siga). I massa sovint és que no li deixen ficar cullerada, perquè no hi ha cap proposta oficial encara de valencià planer (emulant aquell plain english) per als usos institucionals. Tot traduint.

dimecres, 15 de novembre de 2017

Amb massa closses

Em sembla que, a l'hora de traduir un text al català, convé saber en què consistix l'ús general de la llengua, que tots coneixem en una varietat o altra. Dit això, però, observe que és una pràctica habitual desentendre's d'eixe ús general i democràtic i tractar d'adoptar el to i les receptes dels estils suposadament més doctes o banalment formularis. En tenim una bona mostra en la documentació administrativa, que utilitza moltes receptes repetitives més per embolicar i confondre que per aclarir el missatge. Per això resulta sorprenent vore els «si escau» o «si s'escau» sense garanties semàntiques. O vore que hi ha preocupació estilística per incorporar en els escrits qualsevol irregularitat que resulte estilísticament rimbombant, com ara en lloc de dir «dos disposicions transitòries i una final» pareix que hi ha qui es pensa que cal escriure «dues disposicions transitòries i una de final». Una flexió de gènere i una preposició que són un far estilístic que es veu que compensa els usos i abusos de «distint», «mateix», «relacionar» o «precisar» calcant el castellà administratiu sense cap necessitat.

I això també, ni tan sols calen en castellà moltes d'eixes closses, però hem estat educats democràticament en les brases de la tradició dels autoritarismes i les dictadures precedents. Per somiar, podem pensar que algunes repúbliques més caldrà covar fins que mos garantim claror, eficàcia i simplicitat en la llengua del poder. Si no és somiar amb massa oxímorons.

dimarts, 14 de novembre de 2017

Refresc d'hàbits

Encara estic subscrit els caps de setmana al diari El País. La qualitat general del diari, el nivell de documentació i de comprensió de les opincions, la certesa en l'anàlisi de la societat, tot en general, em sembla que s'ha anat malbaratant i reduint des de fa uns anys. Però crec que em convé tindre'l present per a poder contrastar la meua visió de la política, de la cultura i dels mitjans. Abans el considerava una referència ponderada d'informació, punts de vista i opinions diverses. Ara mateix em pareix que han decidit convertir-se en un element de propaganda del que més els interesse en cada moment. És a dir, només propaganda d'una ideologia que dóna menys opcions a la diversitat, a la comprensió i a les propostes que no s'ajusten a uns patrons restrictius no declarats.

Durant un temps semblava un mitjà per al periodisme i la democràcia. Es veu que en una democràcia més madura i assentada han pensat que els anirà millor si són un mitjà per al control ideològic i de promoció dels seus negocis. Per sort, la mateixa democràcia m'ha permés trobar que la diversitat i les opcions per al benefici comú tinguen altres mitjans d'expressió. Sap mal abandonar els vells hàbits, però és refrescant poder-ho fer. Núvol, Diari La Veu, Eldiario.es, Ara.cat, El Salto...

dilluns, 13 de novembre de 2017

Si caic-no caic

En anglés diuen shilly-shally on mosatros tenim «si caic-no caic», «si és-no és» o construccions paregudes. M'envia el Merriam-Webster eixe «word of the day» que diuen, com el Rodamots i serveis semblants. I en això estem, si caic-no caic amb la república catalana, amb els corruptes donant lliçons i absurdament aplaudits, amb les garanties de l'estat democràtic que tremolen en mans de jutges i polítics més interessats en la ideologia que en la justícia i el bé comú, amb la comptabilitat B del Partit Popular on apareixen «M. Rajoy» i «D. Cospedal» però estos mateixos se'n desentenen i llancen arerna als ulls dels ciutadans espanyols alçant la bandera «nacional» contra l'independentisme català... La política de la contornada, si vols, des dels romans.

No cal ni debatre si duen guionet o no: «si caic-no caic», per repetitius, per expressius o per singulars. El furten, si convé.

diumenge, 12 de novembre de 2017

Cita dominical / 469: Josep-Roderic Guzman Pitarch

Mirant i llegint.
En el procés de lectura estem contínuament avaluant i percebent fets amb la mirada fixa en les nostres expectatives per al futur i al mateix temps en el rerefons del passat. Un fet sobtat pot ser causa de reformular les nostres expectatives d'acord amb aquest fet i reinterpretar el significat del que fins ara havia passat.
Josep-Roderic Guzman Pitarch, Les teories de la recepció literària.

dissabte, 11 de novembre de 2017

Commutadors i creuats

De nou la gent al carrer en manifestacions exercint un dret democràtic per amb objectius ben diferents: a Catalunya, per la llibertat; a València, doncs, ni més ni menys que en contra de la cultura, de la llengua i, essencialment, de la llibertat dels valencians per a decidir el seu futur. Tornen per on solien. En realitat, no se n'han anat mai, però hui, tal com fan els assetjadors en grup, es pensen que, per algun motiu reactiu, aprofitant que el govern espanyol està colpejant els catalans, han decidit que ells tornen a poder bramar contra els seus conciutadans d'altres ideologies en el món real i físic, com si estos conciutadans valencians foren responsables de les seues fantasies i pors antidemocràtiques i aculturalitzadores.

Tenen tot el dret, això sí, a mostrar manifestament les seues pulsions antidemocràtiques i les seues fantasies totalitàries. Tant de dret com els que preferixen altres opcions. I la democràcia serà que es vote legalment, pacíficament i —ara que ja sabem com s'ho muntava el Partit Popular valencià i espanyol— sense botar-se les regles del joc.

Estic marejar entre interruptors, commutadors i creuats. La política i l'electricitat deuen tindre punts de contacte. Els curtcircuits, sobretot.

divendres, 10 de novembre de 2017

Somrient entre reixes

Observe que molts «suposats» demòcrates perden contínuament ocasions de demostrar que realment ho són i que actuen per a ampliar i millorar el sistema democràtic. Tenim un partit polític governant on molts dels seus membres mentixen i roben en grup i dirigents polítics que són molt sagaços a l'hora d'interpretar intencions ocultes de rivals ideològics però que fingixen que no saben què deu voler dir «M. Rajoy» en els apunts comptables de la corrupció.

Doncs, Oriol Junqueras, «somrient», no tan sols resumix tot això «somrient» millor que jo, sinó que, a més, redacta una carta que toca la fibra democràtica de la millor manera. La realitat i la llibertat li permetran cometre de nou encerts i errors. Ara mateix sembla que l'experiència de la presó injusta l'ha inspirat epistolarment. No cal dir res més ara, només tornar-la a llegir.

dijous, 9 de novembre de 2017

Som de manual

Els problemes sentimentals de parella són encara entesos com una cosa romàntica i noveŀlesca. Sembla que pertanyen a eixe conjunt d'iŀlusions amb què construïm les nostres vides. I això que pot semblar tan innocent, bonic i evocador de les històries d'amor d'altres temps, té una part fosca i negativa quan se n'ix de la fantasia enlluernadora i es convertix en una pressió sobre les idees i les vides que no s'ajusten a eixe patró. O quan es convertixen en una incapacitat per a afrontar la vida sense eixa closa sentimental, closa imposada sobretot al —encara ho hem de dir aixina, pel que sembla, hui en dia— «sexe dèbil», tall com es dia en els anuncis dels anys xixanta i setanta.

La part fosca, a més, amaga des del xantatge emocional: totes les formes possibles de fer sentir por, llàstima, culpa, vergonya a l'altra persona. Ho podem mirar de llunt i sabrem perfectament com resoldre-ho, però quan mos toca un poc més a prop i vegem que la teranyina de repressions personals i socials mos han entrampat les idees, l'absurditat de les situacions deixa de ser evident, perquè el llaç que ofega la persona va tancant-se i va debilitant la capacitat per a decidir continuar lliure. No necessàriament feliç, però si prou alegre com per a assaborir el risc, la responsabilitat i la recompensa de les llibertats i repressions personals que decidim acceptar.

Faig una cerca per la xarxa i veig que hi ha bona cosa d'articles i llibres que ho expliquen. Som de manual.

dimecres, 8 de novembre de 2017

Adoctrinats en fals

Li demanaven en un debat en tv3 a un representant de Ciutadans quins eren els casos d'adoctrinament dels xiquets en les escoles de Catalunya. En lloc de respondre amb dades més o menys concretes, ha divagat i ha dit que tots ho sabem, ho hem vist i ho hem sentit i que els xiquets no han de ser adoctrinats en escola. Jo he vist pegar porrades als ciutadans pacífics en les escoles. Era violència policial. ¿Quina reflexió cal fer per a explicar-los als xiquets eixa violència contra els conciutadans pacífics?

Amagar i confondre els fets, impedir els debats, justificar les agressions contra els ciutadans que són pacífics i que, alhora, actuen il·legalment i, per tant, van provocant que els policies tinguen necessitat d'apallisar-los... El terme doctrina (veg. gdlc) no té només connotacions negatives. El mal és dir falsedats, mitges veritats i mentires i, a més, creure-se-les. O pitjor, no se les crea, però les repetia i fingia que sí.

dimarts, 7 de novembre de 2017

Directament preposicional

Em costa d'anar omplint el quadre d'objecte directe preposicional. La norma pretén resoldre ambigüitats i confusions, però l'anàlisi obliga a filar molt. Tenia el quadre a mitges i tope amb un llibre de Jordi Ginebra i Serrabou que organitza més d'una vintena de casos, vint-i-quatre, si no ho compte malament. De moment, el meu quadre en recopila vint-i-sis (per exemple, la giec no ha tingut en compte el cas del nom propi de persona). La cosa és que és fer esta taxonomia és un mareig, perquè hi ha matisos (optatiu, necessari...) i factors diversos (represa pronominal, verbs causatius...) que afavorixen un ús o un altre. I es suposava que l'objecte directe no portava la preposició a en català.

dilluns, 6 de novembre de 2017

Fiscalia il·lògica

L'estat espanyol acabarà arribant a la democràcia a força d'assaig i error. Això espere i això trobe que anem fent, a bacs i redolons. Encara que siga a base de molts més errors que assajos, fins i tot amb entrebancs per a l'aprofundiment democràtic, perquè hi ha els interessos de les forces i persones retrògrades que proven d'evitar no tant l'ampliació dels drets i llibertats com la reducció dels seus privilegis i prebendes. El privilegi de decidir sobre la vida dels altres, sobre les idees dels altres, sobre el «nacionalisme» dels altres.

Veig que el fiscal general de l'Estat, José Manuel Maza Martín, fa jocs d'embolics lògics per a mirar de justificar l'empresonament preventiu dels membres del govern català a Espanya davant del fet que els jutges belgues han decidit mantindre'ls en llibertat. El fiscal suggerix que els empresonats hagueren pogut continuar delinquint... No sé si els periodistes han estat atents a demanar-li com és que poden continuar delinquint en Espanya però no en Bèlgica. Certament, el fiscal no ha explicat quin és eixe delicte que poden continuar cometent els membres d'un govern que ja no té cap poder executiu.

La repetició i l'enfit no mos hauríem d'acostumar a conviure amb el cinisme.

diumenge, 5 de novembre de 2017

Cita dominical / 468: Samuel Johnson

Mirant l'atzar del temps.
Alguns sembla que admiren indiscriminadament les coses que s'han preservat durant molt de temps, sense considerar que el temps de vegades ha estat cooperant amb l'atzar.
Samuel Johnson, Preface to Shakespeare, 1765.

dissabte, 4 de novembre de 2017

Parlem en xurro

Amb la bandera espanyola en el nom del restaurant, el propietari mos s'acosta parlant en castellà i quan mos sent parlar en valencià diu: «Ah, millor, si parlem en valencià no cal que parlem en xurro». Combinacions ideològiques impossibles que tan bé casen en els nostres caps. La carta està en xurro..., perdò, no està en valencià.

divendres, 3 de novembre de 2017

Troanes o braquiquítons

Pel riu, les troanes o els braquiquítons —no sé segur ara quins són— van traguent uns ramells pel riu. Continue omplint i retallant el quadre de l'objecte directe preposicional. Hi ha dos línies generals: obligatori i opcional. Però l'anàlisi dels casos es pot mirar des d'anglés diferents. En el fons, es suposa que es tracta només de confondre's. En el fons. Un poc confós i espantat pel que no sabem distingir entre opcions i obligacions, a pesar de tot, passe a ritme: 07:05 + 07:15 + 07:35 + 06:57.

dijous, 2 de novembre de 2017

Inferns jurídics

«Eppur, si muove», que diria Galileu. És un estat definit sobre la fossilització democràtica i viuen l'estat de dret a través del filtre del codi penal. L'estat i el govern espanyols avancen cap a l'infern jurídic. Cert és que repartixen diners a tort i arbitràriament pels mitjans públics per tal de condicionar i limitar la informació i l'opinió públiques, i aixina pareix que tots hem d'opinar sense contrastar les informacions ni atendre a raons. Això funciona bastant bé i per això mantenen el sistema, però arriba el moment en què la falta de rigor, la barreja d'ideologia i informació i el biaix desinformativament orientat acaben superant el grau d'estupor que estem disposats a llegir, sentir i vore: el govern tancat empresonat incondicionalment i provisionalment.

I puc dir això perquè tinc accés a tv3 i Catalunya Ràdio a través de la xarxa (o de Movistar) i puc combinar no tan sols les opinions, sinó també la composició de les tertúlies i l'accés a la informació directament, sense els filtres incomprensibles i alienants de massa periodistes i analistes d'altres cadenes. Seguia la La Sexta perquè confiava bastant en la ponderació de les seues posicions, però pareix que hagen tingut la necessitat d'oblidar el periodisme i jugar a validar la teoria que la legalitat equival al dret.

dimecres, 1 de novembre de 2017

Eficiències eventuals

Desconnecte un poc del procés català que hauria d'esdevindre espanyol ja d'una, sobretot si la lluita política i legal aconseguix, encara que siga de rebot i per comparació internacional, posar un poc de claror en la redacció d'algunes normes legals que són massa ambigües o fàcils d'interpretar i de castigar de la pitjor manera, com ara això de la sedició. O com el fet que els judicis per corrupció o per violència feixista puguen eternitzar-se per inacció fiscal o entrebancs ben estudiats, mentres que els interessos polítics i ideològics demostren cada dia que són ben capaços de posar en dubte la separació dels poders.

Dia que havia desconnectat i és cert, encara que no ho semble. M'he posat a fer una llista de casos d'objecte directe preposicional, aprofitant que se n'ha parlat en l'Acadèmia Oberta de l'iec. La prescripció és simple: la preposició ha de servir per a evitar la confusió amb el subjecte. El cas, però, és que l'anàlisi dels casos en què sol aparéixer s'amplia precisament perquè anem aclarint-ho de la manera més eficient. Ah, és clar, el fet que vivim en castellà també hi té a vore. Eficiències lingüística i jurídica, tots eixos mons són possibles.

dimarts, 31 d’octubre de 2017

El context expressiu

«Más dura será la caída» pronostica la fiscalía espanyola. I pareix que es referixen als líders del govern independentista català (els de la quasi nada república). La frase és també el títol en castellà d'un film negre americà de l'any 1956: The harder they fall. Si l'he vist, degué ser fa molts anys, perquè no el recorde. Caldrà vore'l, per si de cas hi ha alguna clau per a interpretar les actuacions dels fiscal general de l'estat espanyol. El film està ambientat en el món de la boxa: talment la concepció que tenen en algunes esferes de l'autoritarisme jurídic.

«Que nos dejen actuar», una altra expressió que, en boca dels policies que van unflar a porrades, galtades i lesions diverses els ciutadans catalans, té també un significat que proclama la substància d'un govern i un estat que envia eixes persones contra els votants pacífics.

La cosa és que els contextos també aporten contingut a les expressions. Si canviem el context, les frases podrien tindre tot un altre sentit.

dilluns, 30 d’octubre de 2017

Emulacions manifestes

Mentres la república catalana no acaba de nàixer, a remolc, a remolc i espentats per emulacions manifestatives, n'hi han deixaran de traures les banderes espanyoles amb la denominada «gallina», despectivament. Pel que hem vist en la manifestació de Barcelona d'ahir, n'hi han que ja han assumit la Constitució i fins i tot les banderes catalana i europea. No poden reprimir encara, però, que eixa assumpció democràtica siga un vernís que encara no ha penetrat el material ideològic que els conforma. És un avanç, però cal entendre que en són molts els que tan sols bescanvien un fanatisme institucional per un altre, una religió per una altra. La cosa és que necessiten eixes dosis ideològiques que els tranquiŀlitze de la falta de reflexió i del refús de la complexitat racional. L'avanç que haurem d'acceptar és que, si no podem fugir dels fanatismes i la intransigència, que siga per la constitució i no per les lleis fonamentals del Moviment franquista.

diumenge, 29 d’octubre de 2017

Cita dominical / 467: Jair Domínguez Torregrossa

Mirant els avanços ideològics.

La societat avança quan es pixa i es caga en el seu passat.

Jair Domínguez Torregrossa, Està Passant, 23.10.2017.

dissabte, 28 d’octubre de 2017

Llacet «rokhigualdo»

Els de Ciutadans han previst créixer en vots i més encara: governar sobre les despulles de l'independentisme en Catalunya. Ara mateix ja no sé com va això de la independència, no crec que els ciutadans decidixquen oposar una resistència pacífica contra la intervenció del govern espanyol del Partit Popular; és més possible que «passen pantalla» per a un altra ocasió. Caldrà encara molta persistència. Això sí, em resulta obscé sentir Inés Arrimadas García declarant que vol aprofitar eixa oportunitat electoral que ella veu davant seu amb un llacet «rokhigualdo».

Pel barri del Carme de València passen els turistes en bici entropessant amb les terrasses dels barets, una actuació artística que es prepara d'enfront del bar augmenta el tràfec amb disfresses d'insectes i carros figuratius, el xic rus (?) del Segway que es clava per qualsevol lloc, el veïnat que torna amb el carro de la compra ple... Les independències no són el que sembla.

divendres, 27 d’octubre de 2017

Faena a fer

La faena s'ha de fer correctament i bé. I s'ha d'esmenar o refer, si s'han comés errors o s'ha fet res malament. El govern i el parlament catalans han tirat pel dret cap a una suposada república catalana. Tenen molt a esmenar. Per ara no han fet res irreparable. Estan en una situació iŀlegal tant pel que fa a la legislació espanyola com a la mateixa legislació catalana. Tenen faena a fer i l'han de fer democràticament. Encara que la democràcia resolga que cal dissoldre el somni de la república catalana. ¿En una Europea diferent, si fóra possible?

El govern espanyol, per contra, de moment ha deixat ferits i fins i tot ha fet que una persona perga la vista d'un ull. Això ja no ho pot esmenar i, mirant com estan preparant-se per a actuar carregats de supèrbia, no sé si haurà entés —o caldrà que li ho repetixca Donald Tusk, l'actual president del Consell Europeu— que la violència legítima es convertix en iŀlegítima quan actua contra els ciutadans pacífics i, a més a més, els lesiona. De fet, els qui han actuat aixina, abans d'obtindre la confiança per a continuar actuant en representació de la legalitat democràtica, haurien d'assumir —i pagar— les seues responsabilitats per les actuacions que han violat els drets dels ciutadans (catalans; i espanyols, encara).

La llàstima és que a Mariano Rajoy Brey i companyia, de moment, els va bé este conflicte polític, perquè no és tant democràtic com identitari i nacionalista. Amb això jutguen a tapar l'estat de corrupció en què estan immersos, i ja els va bé aixina en els despatxos de les oligarquies econòmiques. ¿Tapar, però esmenar? Seria bonic, seria massa, segurament. Amb tot, d'un conflicte aixina, n'hauríem de saber traure lliçons i resultats positius per a la millora dels instruments democràtics. Hem vist qui només aprofita el conflicte per a exhibir les seues neures i mancances. Però també hem vist —¡en la tv3 mateixa!, i hi ha qui en malparla— persones capaces de debatre i raonar —amb raó— a la contra dels impulsos romàntics i de les ànsies nacionalistes. Faena a fer encara.

dijous, 26 d’octubre de 2017

El paradís de la desunió Europea

Mentres la Unió Europea no demostre que el paradís en la Terra és possible, ningú no pot assegurar que els ciutadans (catalans i espanyols) viuran pitjor si Catalunya esdevé un estat. Hi ha les mateixes probabilitats que d'assegurar que amb una Catalunya «dependent», com fins ara, la societat serà més equitativa, justa i democràtica. Ja hem vist que tot això va com va. És a dir, va com van els governs i les polítiques que s'apliquen en els estats democràtics. Al cap i a la fi, de moment, sí que sembla assegurat, ¿oi?, que Catalunya continuarà sent democràtica, i això és important... I deixe de banda la possibilitat de les dictadures il·lustrades, sostenibles, benèvoles o del benestar de tots, que tant es podrien acabar aplicant allà com ací.

Per ara, doncs, podríem dir que la democràcia hauria de ser aliena a les indissolubilitats irracionals —com la d'Espanya, segons la seua constitució—. Cert que ho veuen bé els «demòcrates de tota la vida» (els qui pensen que la democràcia espanyola és fruit de la segona guerra mundial, citen els nazis i silencien el franquisme), que són els que han decidit aplicar la violència contra uns ciutadans catalans que actuaven pacíficament l'1 d'octubre i que tenien intencions democràtiques bastant més honorables i menys il·legals que el Partit Popular governant, edificat sobre un nacionalisme espanyol corrupte, xenòfob i falsari. A Polònia, a Hongria, a Turquia... ¿A Espanya?

dimecres, 25 d’octubre de 2017

La força sense urnes

Uns quants líders del Partit Popular i Ciutadans estan bavejant pensant que poden arribar a intervindre en Catalunya allà on els vots no els ho han permés fins ara. Agarrant-se a la bandera retòrica de la constitucionalitat (i oblidant la del dret, l'equitat i la justícia), pareix que estiguen somiant que el govern espanyol faça una aplicació totalitària de l'article 155 de la Constitució espanyola, una ràtzia que contravinga els resultats electorals.

Resulta trist comprovar com de superficial i simplista és la concepció que tenen de la democràcia, una concepció que gaseja i fueteja ciutadans pacífics que participen en una votació, després els acusa de tumultuaris, en tanca uns quants i ara pretén foragitar la majoria democràtica que governa en Catalunya per imposició d'una simple majoria absoluta senatorial encara més nacionalista i fantasiosa.

No volen noves fronteres diuen a voltes, tot i que són els qui sostenen les que impedixen l'accés als refugiats, els qui mantenen les fronteres que ofeguen immigrants en la mar, els qui impedixen que la Unió Europea confonga les dels estats que encara el componen, sempre amb l'odi tribal («a por ellos, oé) en la punta de la porra.

Mentres no mos facen més mal, serà cosa de vore si els ciutadans preferim una democràcia de ciutadans que voten o de policies que atonyinen a porrades els ciutadans discordants.

dimarts, 24 d’octubre de 2017

Diàleg sense interlocutor possible

Dos no dialoguen si a un li interessa més imposar-se per la força. A un, al fort. A un que necessita amagar que la democràcia és compatible amb la corrupció i que la corrupció és una faceta del nacionalisme. De l'espanyol, també.

dilluns, 23 d’octubre de 2017

Són moments

Alguns han convertit un procediment democràtic en un conflicte legal i identitari. I aixina no cal fixar-se massa en els tràmits judicials que expliciten de què parlen de legalitat els qui pertanyen a una organització política establida sobre la corrupció, la iŀlegalitat i els privilegis. El franquisme era la legalitat del moment. Ara és un altre moment.

diumenge, 22 d’octubre de 2017

Cita dominical / 466: Comité de les Regions de la Unió Europea

Mirant com mos permeten existir.
Acord administratiu entre el Regne d'Espanya i el Comité de les Regions de la Unió Europea per permetre l'ús oficial al Comité de les Regions de les llengües diferents de l'espanyol/castellà que tenen estatut reconegut per la Constitució espanyola.
Carlos Bastarreche i Peter Straub, acord del 16 de novembre de 2005.
[Veg. vídeo simptomàtic d'un cas d'aplicació pràctica dels drets lingüístics i l'ús del valencià.]

dissabte, 21 d’octubre de 2017

La volta a l'Edetània

Deixaré un poc de banda l'estrés polític d'estos dies. A Xàtiva, el venedor de làmpares de la botiga no sap situar Sollana. Les àrees d'influència marquen molt la cultura que anem acumulant, el coneiximent del nostre entorn. Jo tirava més cap a Gandia, Xeraco, Vilallonga, Potries, Cullera, Sueca, l'Alqueria de la Comtessa, Castelló de Rugat... I coneixia Sollana sobretot pels embussos anant amb el cotxe a València. Per la meua família de Carcaixent, a més, tenia relació amb Xàtiva, Alzira, Llombai, Catadau o Xàbia i Dénia, Gata de Gorgos... Zones que supose que tenen dinàmiques diferents, en paraŀlel. No sé si estem articulant el país de la millor manera.

Certament, no puc parlar massa d'això. Al cap i a la fi, em moc poc i a trompades i per motius de lleure, més o menys com un turista. Faig turisme de rodalia. Compre oli a Cocentaina, a Alpatró, a Canet lo Roig, vi d'amunt i avall. Puc fer la llista d'Astèrix voltant la Gàŀlia, és a dir, l'Edetània, si volem. I em sorprén el país que sempre estic descobrint, que em sembla que no es reconeix prou encara com a país, com a entitat de ciutadans que aporten varietats lingüístiques i culturals harmòniques i identificables que es cultiven i aporten valors a la convivència, a l'equitat i a la construcció d'una societat democràtica.

divendres, 20 d’octubre de 2017

El flasca contra l'escratxe

Comenten que «flasca» (segons el dcvb, podria vindre de l'italià fiasco, però el gdlc pot vindre del francés flasque) seria l'adaptació al català del castellà «zasca». També seria interessant fer ús de l'invent bazinga que utilitza el personatge Sheldon Cooper en la sèrie The Big Bang Theory.

A més, reinventant un poc la realitat a còpia d'interés per confondre, n'han dit «escratxe» també esta setmana de l'assetjament polític d'uns facciosos. No era la concepció que teníem fins ara, es tractava de manifestacions desesperades de víctimes davant els polítics o causants dels seus problemes. Ara, davant de ca Mónica Oltra Jarque, era una altra cosa: era tan simple i malvat com l'amenaça psicològica d'uns «oponents» polítics amagats darrere d'una coartada victimista nacionalista.

Oltra hauria pogut eixir a atendre la visita amb una bandera blanca de rendició que tinguera escrit, això, «¡Bazinga!». A banda de cridar la policia, per si de cas, crec que un toc d'humor irreverent els haguera posat més en el paper de comèdia cruel que estaven representant. El flasca els haguera fet pensar, que es suposa que convé.