Petit balanç anual

L'últim dia de l'any crec que encara he trobat un moment per a fer un petit sumari del temps que hem hagut de superar fins a arribar ací. Podem dir que els immigrants han desaparegut del pont d'Ademús al riu de València, però sabem que no han resolt la precària situació de caritat aparent i explotació permanent que porten amb molta diligència els responsables polítics valencians del pp.

D'altra banda, a la ciutat de València encara podem sintonitzar la tv3 —i que dure—, però m'adone que he acumulat bona cosa de llibres, així que si el poder judicial o Joan Clos no ho solucionen, quan Francisco Camps talle la reemissió, ho sintonitzaré a través d'Internet, però puga ser que lligga més, que passa el temps i només fullege.

Continuem progressant amb l'Ubuntu, ara amb la versió 7.10, Gutsy Gibbon, encara sobrevixc amb el Mac OS 10.3.9 i mire poc el Windows XP. Entre les coses que hem aprés enguany hi ha la possibilitat de fer anar el servidor en l'ordinador per a anar provant el Word Press. Això sí, tinc pendent renovar la plantilla del Blogger.

Continuant amb la informàtica, hem tingut massa embolics incomprensibles amb les codificacions d'alguns programes (per exemple el Taco HTML), que no deixen alçar els arxius en ISO-8859-1 i només ho fan en UTF-8 i que a voltes no hi ha manera d'aconseguir que no ens compliquen la vida amb codificacions invisibles; després intente usar el Quanta Plus i no em deixa accentuar... És un permanent eixir del foc i caure en les brases. Per cert, l'Open Office no em dóna facilitats per a crear combinacions de tecles per a autotexts, tal com acostume a fer amb molta facilitat amb el Word (i macros). En canvi, hi ha programes que sí que ens fan avançar, com el Gimp, que podem usar en tots els sistemes operatius.

Quant a coses de llengua, anem retrocedint o de gairó com els carrancs. D'una banda, la censura de les emissions de tv3 que està impulsant el govern del pp no és precisament un avanç en res, sinó un retrocés i un atemptat contra la Carta europea de les llengües. Malauradament, estem acostumats al fet que els drets i deures lingüístics siguen encara mers apèndixs graciables de la política demagògica d'uns i altres. Hui mateix, en la ser Fernando Berlín —fora de context i sense cap preocupació real coneguda pels drets lingüístics dels ciutadans— clamava en l'estil de la ràdio Mille Collines de Rwanda repetint que el castellà estava prohibit en les escoles de Catalunya. És a dir, que en coses d'ètica periodística no anem massa bé.

D'altra banda, les enquestes i dades sobre l'ús de la llengua que hem conegut enguany no diuen res de positiu per al País Valencià, llevat que el simple fet d'existir encara haja de ser vist com a molt positiu. Continuem aguantant amb la contraplanificació lingüística que porten des de la Generalitat —duta amb desídia, cosa que en este cas podem pensar que és una sort— i sense cinema, dvd ni mitjans públics democràtics en valencià. Una actuació mínimament positiva ha estat la petita participació valenciana en Frankfurt (amb la col·laboració dels ajuntaments de Morella, Sueca i Gandia).

Quant a altres aficions, al futbet pocs gols, però bon joc. Música, doncs, imprescindible el Last.fm, que ens ha descobert Eberhard Weber i ens ha permés conéixer millor Weather Report, Jon Christensen (i companyia), la Mahavishnu Orchestra, Return to Forever, i ara, com a reflex necrològic, Oscar Peterson i semblants. A més, he de destacar la donació d'Emili d'un fum de vinils que hauré d'escoltar amb calma (he començat pel Breezin' de George Benson). En disc compacte, poca cosa d'interés i alguna decepció com la segona de Mahler en la gravació per a Deutsche Grammophon de Pierre Boulez i la Wiener Philarmoniker, que ens va sonar molt enllaunada comparada amb la de Gary Bertini. Naturalment, la retirada de Lluís Llach ens ha marcat l'any. Ah, i hem descobert Mazoni, Clara Andrés i Verdcel, tot i que no hem pogut aconseguir els discs.

En cerveses, Voll Damm és la referència permanent. Quant al vi, hem descobert la varietat carmenère i n'hem tastat algun excel·lent com ara el Valderiz Tomás Esteban (2001). En cosa de restaurants, hem visitat puga ser que massa sovint el Maramao (carrer de la Corretgeria), hem descobert El Bicho Raro (carrer del Comte de Montornés) i el Ocho y Medio (darrere de Santa Caterina); a Gandia, l'Arrop (que ara té fins i tot una estrella Michelin) i el Santanjordi. I algunes altres despeses que d'ara en avant no sé si farem, perquè, com diu Taksenet, els projectes en què estem immersos ens revolucionaran el 2008. Vés a saber.

A Gandia, dinar i per la TV3

Doncs, sí, esta setmana apurem els últims moscosos d'enguany, però la cosa se'n va en passejos amunt i avall i destrellats diversos. A més, com que el fred travessa els vidres de les finestres —són velles i roïns— els ànims mos se gelen. I les rosades són bones.

Com a activitat a ressenyar, la concentració per la tv3 a Gandia. Pluja i vora tres-centes persones animoses defenent els nostres drets d'espectadors conscients, catalanoparlants en perill d'extinció i demòcrates contraris a l'intervencionisme autoritari i lesiu del govern actual del pp de Francisco Camps.


Abans, cal destacar el dinar al Santanjordi —al passeig de Gandia—. Un lloc bonic, amb un pati ample i sorprenent al mig de la ciutat; amb la pluja, ben evocador. I una cuina aconseguida. Potser en cosa de vins hi havia una certa limitació. Després, fem un passeget pel carrer Major i passem per la col·legiata.

Quant a coses de llengua, puc assenyalar que algú ha fet cas de la meua queixa sobre el rètol que lluïa la casa palau de Cerveró a la plaça de Cisneros, seu d'un institut d'història de la medicina de la Universitat de València, que havia aparegut el dia de la inauguració únicament en espanyol. Ja està en valencià, encara que ningú m'ha dit res de la queixa.

Pel que fa als destrellats que comentava adés, hi ha els viatges entre ordinadors fins que he aclarit per què l'Ipod només admetia carregar arxius des del Mac: cal canviar el sistema HFS+ amb que estava formatat pel format que li dóna Windows. Llavors ja és accessible com a disc dur en tots els sistemes operatius. I no n'enumere més, perquè són més frustrants i no han donat lloc a cap resultat útil.

Finalment, una curiositat de Les Bienveillantes: allà on en francés hi ha «urss» en català hi ha «Unió Soviètica». No ho acabe d'entendre.

Encara tenim la ment desperta i volem TV3

La setmana ha tornat a ser dureta, entre les pluges i les vesprades ocupades. Sort del futbet de dilluns.

Enguany fem finalment les sessions del màster sobre textos juridicoadministratius. Com que això és una activitat de molt poc lleu —i m'he inventat l'expressió— al País Valencià, ho he enfocat de manera que la tasca siga descobrir les bases de la faena dels tècnics lingüístics en l'administració pública, principalment tot allò relacionat amb qüestions laborals, però obrint el panorama a totes les administracions i a tants punts de vista com siga possible abastar.

La idea que m'he proposat estendre és que per a fer de tècnic lingüístic convé més tindre la ment desperta i atenta a necessitats dels ciutadans (que són els destinataris principals de la nostra activitat) que no una gran capacitat per als automatismes traductors o per a recordar suposades formes incorrectes i incorrectes de manual. Un plantejament ambiciós de reflexió potser excessiu en l'elaboració. Tal com deu haver dit algú, hem de viure els fracassos com un presagi dels èxits.

Les pluges portaran segurament l'apagada obscurantista —en paraules de Carles Sentís— de les llums de TV3 al País Valencià. S'ha proposat Francisco Camps tancar el territori del seu petit regne i impedir que el seus ciutadans siguen lliures per a triar cap altra emissió catalanoparlant. Tal com s'esdevenia amb les llibertats mal enteses, ha decidit que només tenim la llibertat de vore o no vore Canal 9. A pesar dels seus desitjos, no és un dirigent omnímode senyor de les ones i les xarxes. Estic segur que podrem salvar els seus desficaciats plantejaments i aconseguir una llibertat més completa per a elegir «les nostres» i no únicament «les seues».

I per deixar-ne caure alguna dels meus diputats estimats, Oltra Jarque assolta una poc documentada «rebutja» ('rebuig'). Veig que apareix recollit únicament en Víctor Català. Deu haver estat una confusió. I he recollit alguna altra intervenció a tindre en compte, com la gran satisfacció de Barrieras Mombrú —que va amollar un «porta'ls-hi»— davant el fet que hi hagen 182.920 alumnes que estudien en valencià, però amagant sempre què representa això al cap de vint anys en el total d'estudiants del País Valencià (més de 700.000). I arriba a dir que a ells això els sembla prou. Massa i tot, pel que sembla.

Humans, cansats i atabalats

Acabem la setmana amb una pressió de moltes atmosferes i, a més, diferents. Les que hi havia en les tres reunions (sessions marginals a banda) que vaig tindre divendres —després d'una primera i iniciàtica la vespra—. A més, coordinació accidental del Diari de Sessions de pressuposts, que la cap de publicacions no entén que haja de tindre de compensació, atés que és un extra que no ens pertoca. Per sort, el futbet va anar de fàbula i em va carregar les piles.

Les Corts tancades, passades les huit i mitja de la vesprada, i allà estava jo corregint transcripcions i llegint les paraules del sud oriolà del diputat Ballester Costa (pp), que et gelen el cor: el valencià li sobra al seu país. La veritat, es pensen que els sobra, però tenint en compte les voltes que maltracten i menyspreen la llengua i els seus usuaris, semblaria que en tenen una necessitat patològica, encara que siga per a perseguir-lo(s), censurar-lo(s) o prohibir-lo(s), com pretén fer Francisco Camps amb la tv3.

Casualment puc compartir, doncs, el peu de foto de l'article d'Enric Sòria en el «Quadern» del diari El País de dijous passat: «[...] pesnament en llengua catalana». Som una errata en el pla de pau funerari que ens projecten des de la Generalitat de Francisco Camps i Ballester Costa. Amb tot, i mal que els sap, som.

Finalment, i per deixar una altra molleta de Les Bienveillantes, en la pàgina 13 en català falta una oració:

J'aime me perdre un peu dans le claquètement monotone et syncopé qui domine l'espace, ce battement métallique à deux temps, obsédant. Les métiers m'impressionnent toujours. Ils sont en fonte, on les a peints en vert, et chacun pèse dix tonnes.

M'agrada perdre'm una mica en el batec monòton i sincopat que domina l'espai, una palpitació metàl·lica, en dos temps, obsessiva. <...> Són de fosa, pintats de verd, i cadascun pesa deu tones.

Per cert, les (dos) primeres paraules del llibre del llibre, que Sebastià Alzamora ha reproduït, tenen també una peculiaritat només començar:

Frères humains, [...]

Germans de l'espècie humana, [...]

Humans i espècie, quin dilema més estrany, que ens fa perdre les ressonàncies franceses de Villon.

L'imaginari lingüístic de Savater i el curs de la vida

Com que estem en pressuposts, l'estrés laboral està una miqueta pujat i no podem fer tantes ratlles com voldríem. Encara que n'hem de fer moltes, transcripcions a banda. Hi ha les comissions que el lletrat major no convoca quan toca ni quasi que mai; les seccions del web de les Corts que apareixen només en castellà —i, més avall, ¡que n'opine Savater!— i la censura de la tv3, atemptat als drets de comunicació i expressió trist i indignant, més en democràcia, per al qual em remetré al dtl.

Per tant, els últims dies, poc de Bienveillantes. Només deixaré caure el que em sembla una millora un pèl excessiva respecte de l'original:

Més rêves de jeunesse, le cours de ma vie leur avait brisé les os [...].
El curs de la meva vida m'havia escapçat els somnis de joventut [...].

Per altra banda, lligc un article interessant de Fernando Savater (El País, 08.12.2007), «El triunfo del libertinaje», que em sembla raonable fins que toca el tema de la llengua, que es veu que això només sap tractar-ho amb la boina i no amb el que hi ha baix:

Esment a part mereix l'arraconament vergonyant del castellà com a llengua educativa. Per descomptat, el dany així causat no consistix només en el menyspreu de la llengua materna de molts alumnes (no ja com a espanyols, sinó estrictament com a bascos, catalans, gallecs, etcètera) ni en el perjudici laboral i social que es causa als privats sense el seu consentiment d'un instrument comunicatiu de projecció mundial en nom d'un altre culturalment respectable però menys ric en oportunitats per qüestions geohistòriques: el nucli del problema és que les democràcies necessiten una llengua comuna per raons estrictament polítiques (l'exemple de Bèlgica és clar referent a això).

I aquesta llengua —que per descomptat ha de conviure amb unes altres històricament arrelades— no pot ser escamotejada o presentada de manera hostil sense atemptat contra el funcionament de la democràcia mateixa. Clar que aquesta consideració resulta aliena al llibertinatge separatista, que últimament es queixa per exemple que «paguen més i reben menys», com si això no fóra precisament —més enllà que les inversions estatals estiguen millor o pitjor orientades— la queixa de tots els rics contra els imposts. Si no es té clar que tota riquesa particular té origen (i per tant responsabilitat) social, és difícil sostenir que els ciutadans han de compartir també almenys una llengua parlamentària, encara que conserven també altres. El nacionalisme separatista no és més que neoliberalisme insolidari: i l'esquerra, en la lluna.

No cal calfar-se massa el cap per a adonar-se que el castellà està arraconat només en la imaginació de Fernando Savater, a més d'estar-ho realment molt més en molts països del món que no tenen cap trauma per això, com per exemple, Dinarmarca o Finlàndia. D'altra banda, la llengua que és menyspreada és aquella que no s'usa, i totes les enquestes desmentixen Savater —tot i que no desmentixen el seu imaginari, és clar—. Precisament, els qui poden patir un perjudici laboral no són els bilingües del País Valencià, sinó els qui només coneixen una llengua. ¿Qui són? ¡Tat!

Bèlgica té moltes llengües comunes en llocs diversos i en tots és una democràcia, almenys això és comenta en la Unió Europea. ¿Què vol dir Savater, que Bèlgica ha d'existir només d'una manera perquè ell la coneix aixina? Daltra banda, la suposada hostilitat cap a l'espanyol no es genera en la llengua, sinó en els qui pretenen imposar-la als ciutadans que preferixen fer ús dels seus drets lingüístics en Renfe o en els jutjats, on l'hostilitat amb què s'imposa el castellà és clar que atempta contra el funcionament de la democràcia mateixa. Quant a la riquesa i els imposts, Savater fa un salt impossible en canviar la riquesa de les llengües en la riquesa de només una llengua. Una meravella, rei, la rica diversitat de la unicitat. La llengua parlamentària es compartix amb qualsevol lloc del món en pau i quietud amb l'aprenentatge de llengües i amb uns intèrprets qualificats. Almenys, des de Babel, que no està en la Lluna.

Constitució per a castellans, encara

Fa dos anys havíem anat a vore Viva Zapatero de Sabina Guzzanti, que no sé què se n'ha fet, tot i que el missatge va quedar. Per exemple, Joan Ignasi Pla és ara un estaquirot en les Corts —bé, del mateix nivell que quasi tots els altres noranta i alguns—, d'eixos que demostren quasi cada dia que si estan col·locats allà no és per una qüestió de democràcia, sinó que respon més a una necessitat laboral o per presumir d'alguna cosa. El costum és que mentres voten tots a una el que assenyala algú amb els dits, tot els anirà bé, i no han de donar més explicacions a cap votant, no tenen cap responsabilitat per legislar amb els peus, no tenen cap obligació de saber de què parlen ni han de retre comptes dels interessos que representen, perquè majorment només representen els propis. Això és el dia de la Constitució espanyola i dels estatuts autodestruïts com el valencià.

I no parlaré ara de la Mesa de les Corts, perquè em baquejaria i no podria picar. Només puc dir que per a ells la democràcia és com un porc o un corderet: en trauen profit de tot. Per cert, ahir, dia de portes obertes a les Corts, en trobareu referències als diaris, però no al web de les Corts. De fet, al web de les Corts —que vos s'obrirà inevitablement en espanyol, excepte que passeu per la pàgina inicial— trobareu un flash sobre les «Corts Infantils» que està únicament en espanyol. I ara! Sí, sí, la demagògia i la mentira és això: dir una cosa i fer-ne una altra, principalment contra els interessos d'allò que es diu defendre. I n'hi han molts dirigents en el pp que hi tenen la mà trencada.

Com ara ahir també, dia de portes obertes —i també en vam haver de parlar fa un any—, però es veu que només eren obertes per als castellans, tenint en compte que els quatre cartells que van plantar davant la porta només lluïen la llengua espanyola. I això que cada cartell tenia dos cares, davant i darrere. Doncs, bé, en cap hi va haver lloc per a atendre els ciutadans valencians i catalanoparlants en general.

Però tornant al «Children's Parliament», la versió en anglés, curiosament tampoc no té el flash en eixa llengua. Amb la qual cosa puc entendre un poc més el comentari del cambrer del restaurant vegetarià Ana Eva (carrer del Túria, 49), on no es dina malament, que m'ha contestat que no tenia la carta en valencià «ni en anglés». Vaja, quina associació més estranya d'idees que tenen alguns. Almenys ens ha atés en valencià ben amablement i els plats estaven ben bons.

Finalment, a més de vore l'arbre més vell de València, un ginkgo dels jardins de Montfort, hem comprovat al botànic que els ginkgo femenins tenen uns fruits ben pudents. I això no sé si és una constatació o una extensió fàcil d'un prejuí.

Les Bienveillantes... traduccions

Hem començat a llegir Les Bienveillantes de Jonathan Littell a dos veus, una en francés i una altra en català (Les benignes, traducció de Pau Joan Hernàndez). La cosa va per a llarg.

Com a introducció puc dir que vam triar la versió en català enfront de la versió espanyola, perquè en les primeres línies ja hi havia una versió del francés que no ens fea el pes, amb un «nos importa un bledo» excessiu quant a to respecte de l'original:

Frères humains, laissez-moi vous raconter comment ça s'est passé. On n'est pas votre frère, rétorquerez-vous, et on ne veut pas le savoir.

En canvi, la versió catalana sembla més acostada al to i als mots de l'original, encara que hem trobat algun cas de puntuació massa mimètica, però això ja són coses de gusts, podríem acceptar. Amb tot, en unes dèneu pàgines, hem detectat dos fragments (una paraula i una frase) que falten en la traducció catalana. Res d'important, però sempre sorprenen eixes absències.

Supose que en seguirem parlant.

Per un espai informatiu i cultural en valencià obert

Acció Cultural del País Valencià convida qualsevol persona que pretenga garantir la llibertat d'elecció, d'informació, d'expressió, de comunicació i cultural davant l'intent de Francisco Camps Ortiz, president de la Generalitat Valenciana, d'alçar un mur que aïlle culturalment i informativament el País Valencià.

Les paraules i els actes del govern del president Francisco Camps Ortiz es qualifiquen a soles, ja que la distància que hi ha entre el que pronuncia i el que fa realment evidencien el cinisme, la demagògia i la mentira de què es nodrixen. Tal com ens han recordat en un vídeo de Jaentenimprou penjat en You Tube, Francisco Camps Ortiz va dir el 19.10.2006:

No entendríem la presència de societats lliures i democràtiques cada vegada en més llocs en el món sense la constant participació, vocació i influència del periodisme per a aconseguir més obertura, menys censura, més opinió i més aposta per projectes col·lectius de llibertat i igualtat d'oportunitats.

En canvi —o poter per això—, Francisco Camps Ortiz vol tancar la reemissió de tv3 al País Valencià.

---

TANCAMENT IMMINENT DEL REPETIDOR DE TV3 D'ACPV SITUAT A LA SERRA CARRASQUETA (XIXONA-ALACANT)

ESTIGAU ALERTA!!!!

ES POT PRODUIR AQUESTA SETMANA

EIXIRAN AUTOBUSOS DES DE:

ALACANT: tlf: 96 520 56 67
ALCOI: tlf: 96 552 01 48
ELX: tlf: 96 542 09 31
GANDIA: tlf: 96 295 12 22
VALÈNCIA: tlf: 96 391 83 86
CASTELLÓ“: tlf: 96 424 29 47
VILA-REAL: tlf: 96 453 72 42

PER RESERVAR LA VOSTRA PLAÇA:
Podeu posar-vos en contacte als telèfons dalt indicats o bé a:
campanyatv3@acpv.cat 963918386 (pregunteu per Irina)

Les normalitats estranyes

Hi ha algunes persones ben intencionades que no s'adonen del que diuen. Per exemple, el diputat Marí Olano (pp) diu (dscv núm. 21):

Yo, cuando iba al colegio y me llamaban mentiroso, ¡lo acababa solucionando en el recreo! ¡Es que es una cosa muy fuerte! ¡Es que no se puede venir aquí a decirle mentiroso al gobierno todos los santos días! (Veus) ¡Es que no se puede venir! ¡No! ¡No! Porque, luego... ¡No!, es verdad, usted puede decir lo que le dé la gana, señora Moreno, pero no se puede venir aquí a decir mentiroso al gobierno todos los días.

Poc menys que caldrà que la diputada Cristina Moreno (psoe) recorde què feia ella al pati quan li s'acostava un energumen d'eixa mena.

En un sentit semblant, de persones que sembla que no s'adonen del que diuen, tenim la concepció d'un país normal que té l'acadèmic de l'avl Honorat Ros (21.11.2007, occc, presentació del llibre enquesta La situació sociolingüística als territoris de parla catalana a l'inici del segle xxi): un país normal és on a casa cada u parla el que vol i a fora parla la llengua del país. Com que al País Valencià on més català es parla és a casa, podem concloure... qualsevol cosa allunyada de la realitat.

Pel que sembla, que algun déu ens guard de les normalitats.

La reivindicació que hauria de ser quotidiana

Hui, finalment, diríem que toca. He pogut trobar una miqueta de temps per a compondre una noteta que no podia deixar passar.

Ahir vam anar a la presentació del llibre d'Abelard Saragossà Reivindicació del valencià a l'aula magna de la Universitat de València. L'acompanyaven Verònica Cantó i Albert Hauf. En la sala hi havia algun acadèmic més, com J. L. Doménech Zornoza —en les 47 referències de l'isbn li diuen «José Luis»— o A. V. Calpe Climent —tal com li diuen en l'isbn. (La cosa és que en l'isbn hi ha Verònica i Albert-Guillem per als acadèmics anteriors.)

I quasi que amb això podríem acabar la nota, si no fóra que voldria explicitar la conclusió que vaig traure, seguint un comentari de Verònica Cantó —que enllaça amb els plantejaments ètics d'Abelard Saragossà— en el sentit que les institucions o els polítics reaccionen principalment davant el compromís i la pressió social, que estem mancats de referents socials i que la societat els hauria de fomentar.

No cal dir que això és molt cert, però crec que no va quedar clar que la societat comença per u mateix. Si u pertany a l'avl —o a un partit polític progressista– i no és capaç de posar-se el nom en valencià en el dni o de reclamar els rebuts del seu ajuntament en valencià, crec que eixa societat no trobarà precisament l'impuls que reclama, sinó l'impuls que ella mateixa dóna.

I això que allí érem un bon grapat de convençuts i afaenats —suposadament— en estes qüestions. Cal molta reivindicació, però, això sí, també una mica més de pràctica de la normalitat que volem i que s'ha de construir dia a dia. Una mostra: un professor d'econòmiques que dóna les classes en valencià als seus alumnes, erasmus inclosos, sense més problema que algun comentari anecdòtic fet per un alumne que entenia el català i l'espanyol i que pretenia els estrangers més incapaços que ell, ja que demanava —a compte dels alumnes vinguts de fora— les classes en castellà. O com el professor d'institut que va descobrir que a Requena hi havia molta voluntat i interés —i gens de rebuig— a l'hora d'aprendre valencià.

Encara podríem destil·lar algunes coses més, però ho faríem massa llarg. Únicament deixaré caure que el professor Saragossà —que es dia «Zaragossà» en el cartellet que li havien posat damunt la taula— no va voler comentar en aquell lloc què li semblaven uns criteris lingüístics de la Comissió Nacional de Política Lingüística del Bloc Nacionalista Valencià titulats «Un model estable de llengua. Els criteris lingüístics del Bloc». Digué que ens n'assabentaríem per escrit en un altre moment.

La veritat, la informació i Once

Vaja, ja és dijous, i entre el constipat i els pressupostos, no hi ha manera de trobar un moment per a més meditacions.

Hui he sentit que Serafín Castellano, conseller de Governació del pp li dia la diputada Sanchordi (psoe):

Dir la veritat, dir les dades, no és atacar ningú, és informar els ciutadans.

Sense dubte, una afirmació que convindrà recordar-li en algun moment, atesa la doctrina del pp que considerava miserables aquells que informaren, en lloc de cenyir-se a la versió oficial del govern. Paraula de l'antic ministre Acebes.

Parlant d'informar, li he preguntat a Empar Marco (tv3) què és un «pirrat», que és com ja va qualificar l'americà enamorat no sé si d'Espanya o dels quadres de Sorolla. Em va semblar una adaptació alegre d'un terme espanyol, però potser descobrim alguna altra cosa.

Finalment, Once, una petita i encantadora pel·lícula de trets documentals amb una gran banda sonora. Em va sorprendre, a pesar d'un doblatge bastant forçat, un pèl maldestre.

Música i passes

Ja m'havia acostumat a Last.fm i a les seues baixades de tensió, és a dir, que a voltes no anava, a voltes l'IE em donava problemes amb la interfície, etcètera, etcètera, però, en suma, havia aconseguit una font bastant cabalosa de música de tots els temps i de qualsevol mena, tot i que jo em centrava en unes poques opcions per ara: Weather Report, Jaco Pastorius, Joe Zawinul, Eberhard Weber, The Byrds, Stanley Clarke i, menys, Doors i Pink Floyd. Tot anglesos, vaja: són passes.

Ara me s'ha complicat el tema, ja que he descobert —gràcies a El Punt i, si no vaig errat, a Martí Crespo— el web Musicovery, que permet una distribució semblant de la música que amb el Last.fm, tot i que has de buscar, al principi, segons l'estat d'ànim i segons el gènere musical i no per grups o músics. Després ja pots elaborar llistes per similituds. Sembla que em funciona sense cap complicació. Aniré canviant entre un i altre, a vore què em convenç més.

I en coses d'eixes estem, entre l'*anteginenorina (de fet: «el antígeno en orina») i l'*antigenonúria (de fet, l'antigenúria*, que no recullen els diccionaris que tinc a mà) que roseguen alguns diputats parlant de la legionel·losi que diuen que ha desaparegut d'Alcoi.

En canvi, sembla que s'estén una passa de conspiracionitis aguda pel pp de Zaplana, Acebes i la colla d'amadors de les veritats interessades. I és que ha plogut tant i s'ha vist que l'aigua dels rius s'enduia les requalificacions lucratives que havien construït durant la sequera, que ara estan un pèl desorientats buscant algun tema en què no estiguen enviscats de mentires. Ens deu estar al caure algun himne...

Inapetents valencians

No fa encara massa dies va dimitir Joan Ignasi Pla com a secretari general del PSOE valencià. Fa menys dies algú lloava —crec que en El Punt— la política lingüística que mantenia i aplicava. En canvi, a través d'El Temps algú comentava que Pla va dir, poc abans de la roda de premsa en què anunciava la dimissió, que parlaria en català, i que ja s'apanyarien els mitjans si volien traduir-ho. El comentari tenia una fonament: la seua pràctica lingüística com a dirigent polític, bastant erràtica i confusa.

La veritat és que sentir-lo dimitir en valencià em va sorprendre, perquè jo em pensava que això era la normalitat, però ell mateix havia dut la seua pràctica cap a una normalitat diferent: alternava les llengües sense cap criteri, llevat que el criteri fóra demostrar que el valencià no és una llengua servixca per a tot, sinó que només servixca com a element decoratiu o com a recurs dialèctic quan no n'hi han arguments.

Eixa és la mateixa proposta que fan des del pp Francisco Camps Ortiz o el diputat Soria Mora. Este va tindre el seu moment de glòria enfront d'Ángeles Gloria Marcos Martí —dels dits als fets: les paperetes electorals portaven el seu nom en castellà— quan la diputada d'Esquerra Unida li va retraure:

Que [vosté] segurament no coneix ni estima ni utilitza la nostra llengua.

No va tardar gens Soria Mora en respondre-li:

Jo conec perfectament la nostra llengua, parle en valencià, parle en castellà. El que m’agrada de la Comunitat Valenciana és que no passe com passà fa tres setmanes a Catalunya, a on tiraren a un professional de la televisió o de la ràdio pública catalana perquè no parlava con volien determinades persones.

Afortunadament, senyora Marcos, estem en una comunitat on se pot parlar castellà o valencià sense que ningú te diga res, i per això la gent se sent còmoda en esta comunitat.

I vaig a continuar parlant en castellà, perquè m’apetix, només per això.

Si deixem córrer la seua neura amb els catalunyesos o la referència a Peri Rossi i el seu oblit del que el pp valencià fa en Canal 9 i del refrany que diu «Tant put un all com cent cabeces», observem que a Soria Mora no li apetix parlar en valencià quan ha de tractar qüestions de trellat, només ho fa si es tracta de fer un numeret per a presumir.

Però això ja ho sabíem. El que no sabíem és que calguera donar-li l'ocasió de demostrar cap adhesió amorosa a cap llengua. I eixe és un vici de la diputada d'Esquerra Unida (i d'altres companys seus), que aconseguixen culpabilitzar les víctimes i victimitzar els agressors. Això sí, la diputada sempre diu «palés» en un moment o altre. Es veu que amb eixa parauleta ho té tot resolt.

En canvi, anant aixina, puga ser que el dia que les enquestes diguen que tot el País Valencià coneix el valencià —a l'any del batre...—, ningú no el parle ni l'escriga. Tal com el diputat Soria Mora, perquè no els apetirà.

¿Els països es renoven?

El diari El País va estrenar ahir un nou format. Entre les novetats més importants, a més del color, molt de color —i de l'accent en la capçalera—, una nova font tipogràfica, Majerit (que crec que té a vore alguna cosa amb Madrid), dissenyada per Mario Feliciano. No glossarem la nova font fent tantes sinestèsies com és costum a l'hora de parlar de tipografia, però podem dir que ens ha semblat un pèl més clara que la Times Roman i que hem pogut comprovar com unes mínimes variacions de tinta per ací i per allà provoquen un canvi de percepció i una millora de la lectura. En canvi altres detallets, com el pal sec entre dos línies per als autors de les notícies m'han semblat un tret decebedor i acosta eixa part al text de consum ràpid. Potser és cosa del meu vici llibresc.

Del contingut del diari no puc dir que haja variat en cap sentit: són més o menys les mateixes persones i la mateixa línia editorial amb qui quasi mai no estic massa d'acord, però que em permeten distingir les opinions de la informació, amb el valor afegit que ells mateixos diuen tindre eixe principi d'actuació i que saben que no el complixen tant com caldria.

En resum, que continuaré llegint-lo quasi cada dia, ja que no he trobat cap alternativa més raonable.

(Per cert, jo no he tingut res a vore amb la dimissió de Joan Ignasi Pla. Semblava que no se n'anava ni amb aigua calenta i ja veus, ha plegat veles amb una bufadeta a l'orella. ¿Els països es renoven?)

Al valencià, ni aigua...

Diuen que ha dit Francisco Camps Ortiz, el president actual de la Generalitat valenciana:

«Per tant, he parlat de la nostra llengua i vaig a parlar de les nostres necessitats d'aigua, on tampoc tenim al nostre costat al Govern d'Espanya, que també és qüestió de recordar. [...]

»Tenim un problema, i és que el nostre interlocutor vàlid, que és l'estat, que és el govern de la nació, no està defensant, ni en matèria d'aigua ni en matèria de cultura ni en matèria, també, d'inversions en infraestructures el nostre pes i les nostres necessitats. I el govern de La Generalitat, a través de la fundació València-regió europea, a través de les presències contínues dels nostres consellers, dels membres del govern, i també a través de la meua presència parlant amb comissaris europeus, amb el president de la Comissió Europea, en el Comité de les Regions, estem fent una defensa constant dels interessos de la Comunitat Valenciana al si de les institucions europees.»

Així, busquem quina fundació és eixa que diu el president i trobem: Fundación Comunidad Valenciana-Región Europea, única denominació que apareix en la capçalera del web.

Polsem la bandereta valenciana i busquem més, perquè el valencià, sempre cal buscar-lo, no està mai a la vista: ni la presentació ni el programa cultural de la fundació ni moltes altres de les seccions tenen versió en valencià.

És a dir, el castellà està defés, en castellà està tot, hi ha d'estar tot. Però el valencià està defés amb la marginació. Tant com diu defendre'l Francisco Camps, eixa és la proporció inversa de la realitat: en valencià només hi ha algunes seccions per casualitat, amagades, com si tingueren vergonya de la llengua del país. Eixa és l'exhibició i la defensa de les senyes d'identitat que fa Camps Ortiz: l'ocultació del valencià i la vergonya d'usar-lo amb normalitat, com una llengua normal i útil.

Com sol ser habitual en molts dirigents del PP, Francisco Camps és un de tants piròmans bombers. Contra el que féu la senyora de Valladolid davant de Carod-Rovira, ell ha dissimulat una mica el seu mateix desinterés per la llengua dels valencians, ja que ha fet l'esforç de parlar-lo —¡i en públic!— alguna vegada, sempre per a fer demagògia, que és l'única utilitat que li troba, pel que sembla.

El dia del Geyper Man espanyol

Hui, el dia de la raça —encara—, la «hispanitat» esmola espases i fiblons amb un amor de pedra picada per les seues víctimes. Les divergències, les alternatives, els sentiments aliens, les nacionalitats diferents: hui no tenen opció ni raó. Tal com dia José Antonio Primo de Rivera:

Així, no tot poble ni tot agregat de pobles és una nació, sinó només aquells que complixen un destí històric diferenciat en allò universal. (Tret de Lenguaje y política, Miguel Ángel Rebollo Torío, ed. Fernando Torres, 1978)

Això deu ser el que reclama hui Mariano Rajoy (pp) en la seua manifestació pública d'espanyolisme, una nació pròpia. Caldria buscar en els catàlegs dels Airgam Boys o dels Clicks, a vore si en queden, perquè es veu que no en té prou amb els Geyper Man amb què s'entreté, que senten la paraula ... —n'hi han tantes— i trauen el Maluenda cridant «¡traïdors!» per ací i per allà.

D'altra banda, i quant a altres patriotismes més culturals, la Fira del Llibre de Frankfurt ha donat una mostra de la capacitat organitzadora dels catalans i de la cultura i la llengua que compartim amb ells i que també representem amb escriptors i artistes (Carles Santos o Miquel Gil, entre els més visibles). La Generalitat valenciana també hi ha participat, tangenciament, amb la col·laboració de l'AVL.

Una curiositat de l'espectacle d'inauguració de la fira va ser un moment en què aparegué projectada una foto de Ramon Masats que resultava ser la imatge que decorava l'etiqueta de vi Valderiz 2001 (Ribera del Duero) amb que vaig festejar un meu aniversari. Singular i universal, que diuen.

Finalment, hui ha estat un dia per a pensar en Brassens: «La musique qui marche au pas, cela ne m'intéresse pas.»

Paraules i paraules a les Corts

Es veu que una de les paraules del començament de temporada parlamentària, principalment per part dels diputats del Partit Popular, és l'adjectiu conscient. No sé si es tracta d'una consigna o d'un tic del qui escriu els discursos, però m'ha semblat detectar-la més del que és habitual. Deu tractar-se d'alguna decisió de nivell propagandístic que deu tindre alguna intenció que, per ara, desconec.

Fa uns anys que ens hem hagut d'engolir que els governants de tota mena —però la cosa era especialment patètica quan ho dia Zaplana— explicaren els seus «esforços» pressupostaris o econòmics. És a dir, es veu que volien i volen fer creure que acaben baldats gastant-se els diners de tots pel nostre bé. Com a esforç, ho trobe limitat, però sí que provoquen molt de cansament.

Finalment, un diputat, Luna González (psoe), ha tingut una miqueta del coratge i la serenor que no abunda per a retraure-li, en una rèplica a un Costa Climent (pp) pujat de to, el vocabulari que havia fet servir i que era del tipus lti més típic de Maluenda Verdú, que és a qui caldria adreçar-se realment. Ha dit el diputat Luna González:

Però si que em preocupa el que vostè denomina «èmfasi» en el debat. Jo, l'èmfasi, li'l toleraré sempre. El que em costa més treball acceptar són termes com mentides, falsedats, enganys, greuges, enveges, hipocresia... Això és el que deixa anar vosté en aquest debat i el que vénen deixant anar vostés en els últims mesos en la comunitat autònoma valenciana.

Mire, la democràcia, per a creure-se-la de debò, cal respectar l'adversari, cal entendre que l'adversari també aporta una mica als nostres arguments, que l'adversari té la seua pròpia legitimitat, té els seus criteris, i que els seus criteris són tan vàlids com els nostres. No és possible construir una societat democràtica des de la permanent deslegitimació de l'adversari, que és el que vostés vénen fent, en els últims mesos sobretot, des de la permanent acusació que l'adversari traïx, que l'adversari agravia i ofén, que l'adversari té enveja…

Ho ha fet sense citar Maluenda Verdú, però deixant clar els eixos sobre els quals es mou (i que Klemperer haguera recollit, sens dubte, en el seu llibre). Per fi. I tot és començar.

La dona sectorial

Potser m'hi fixe massa, però he sentit que Juan Gabriel Cotino Ferrer, vicepresident tercer del Consell i conseller de Benestar Social, ha dit:

Des dels inicis del 2005 s'ha vingut implantant un model de qualitat que afecta el sector de persones majors, menors, discapacitats, malalts mentals i dona.

M'esmussa pensar en el benestar social d'eixa «dona» situada en un «sector de persones». La «dona», part d'una política sectorial. No d'una política general com deu ser la de l'home, atés que este no en té cap de pròpia i discriminada. M'esmussa, doncs, més encara que quan diu que «no hem d’oblidar que formem part d’una nació, una única Espanya.»

Futbet, sol de dissabte i premi

Hui no hi haurà massa lletra. Només per a destacar que hi ha hagut futbet i que he aprofitat les lliçons de Messi. Només que me s'ha apegat el desencert de l'Henry.

Ara mateix un bonic dissabte, apanyem les goteres i, pegant una mirada de passada per Internet, veig que el company Josep Porcar del Blocs de Lletres ha rebut el premi Lletra 2007. Enhorabona, Josep: els que hem tingut l'atzar afortunat que ens feres participar una mica en la teua aventura, ens alegrem bona cosa que la idea que vas tindre i la faena brillant amb què l'has duta a terme hagen segut recompensades també amb un premi. Tal com dien aquells antics, audaces fortuna iuvat.

Accusatio non petita...

Ja estem realment en marxa a les Corts. La premsa informa de l'arrancada de rossí de la nova presidenta que volia auditar els comptes del seu predecessor. Amb eixa iniciativa hem descobert, gràcies a la premsa, que la Sindicatura de Comptes, que hauria de revisar els comptes de la institució, doncs, no ho fa. Amb la qual cosa es paguen paelles, plens itinerants, ordinadors portàtils i tots els àpats que faça falta amb el rigor que caracteritza el descontrol. Tant pp com psoe han trobat inconvenient la iniciativa de la presidenta. La presidenta se n'ha fet arrere.

Ja va començar la cosa amb la rebaixa dels sous dels càrrecs polítics que va marcar l'inici presidencial de Milagrosa Martínez Navarro. No tan sols apareixien les vergonyes dels sous del pp en altres institucions, sinó també les del psoe, ben al dia a l'hora de cobrir necessitats personals amb els diners públics.

En canvi, sense tant de soroll, potser per l'avorriment que provoca, la primera intervenció de Rafael Maluenda Verdú (pp) ha deixat el seu pavelló parlamentari a l'alçada habitual en adreçar-se a Joan Ignasi Pla i Durà, portaveu dels socialistes:

El que sí que està clar és que vosté va celebrar de forma ostensiva que la Comunitat Valenciana se quedara sense el transvasament de l'Ebre. I això és una traïció, una traïció als interessos i als drets de totes les valencianes i tots els valencians.

El diputat de Monòver presistix en la seua visió del món: la traïció dels altres. Un sentiment que provoca evocacions ben il·lustres, per exemple, el cas Dreyfus i el «J'accuse...!» de l'Émile Zola o «L'enfer, c'est les autres» de Sartre:

Or, c'est autre chose que je veux dire. Je veux dire que si les rapports avec autrui sont tordus, viciés, alors l'autre ne peut-être que l'enfer.

Jean-Paul Sartre

Doncs, això, poc abans un conseller acabava de demanar consens parlamentari. Però, clar, ¿consens amb els traïdors? Rapport tordu, sense dubte. No sé si cap diputat va considerar que haguera convingut la reprovació presidencial pel comportament de Maluenda. ¿O és que l'acusació de traïció —o de qualsevol altra barbaritat— forma part del joc polític parlamentari?

Tot això és un joc de cries per a Maluenda, i per a molts diputats. El mal és això, que algunes cries no haurien de tindre segons quines coses en les seues mans: o fas política o la faran i contra tu, com dia el suecà.

Els drets i els draps

Ser un dirigent o un polític del pp deu tindre aquell punt de salsa de cinisme que et reconforta de tot el que et puguen tirar en cara. És clar, això o potser altres emoluments més materials. D'altra banda, tenint en compte l'actual configuració de la vida política, amb la minsa participació ciutadana, el monopoli dels aparells i estructures partidàries i la manca de mecanismes de control de l'activitat política, el mateix fenomen es reproduïx en els principals partits. No sabríem dir si en algun moment hi apareix, en eixe magma d'interessos, cap ètica de la responsabilitat.

Això afecta tots els àmbits de la vida, ja que la (nostra) societat es configura sobre coordenades i decisions polítiques. Com a mostra, tenim ara dos exemples significatius de les classificacions del món segons alguns polítics —semblant a la classificació d'animals que detallava Borges: que pertanyen a l'emperador, embalsamats, ensinistrats, etc.—. Es tracta del cas de les banderes que onegen o deixen d'onejar en els ajuntaments i del requisit lingüístic dels funcionaris públics.

L'oportunisme demagògic dels diputats pp en el congrés espanyol els convida a demanar sancions per als alcaldes que no facen onejar segons quines banderes. Les banderes no són drets dels ciutadans, sinó uns draps decorats que no resolen res pel que fa a la vida diària, tant si estan penjades com si no. Ornaments que no intervenen ni en la vida administrativa ni en la social de cap poble.

En canvi, els mateixos diputats, tan ansiosos ara per uns draps que no van reclamar mai mentres governaren Espanya, es neguen reiteradament —amb els suport igualment cínic del psoe— a fer oficials les llengües de l'estat a la Unió Europea, a permetre'n l'ús al congrés espanyol o, pitjor encara, a igualar el vigent requisit lingüístic espanyol a eixes llengües dels ciutadans per a treballar en la funció pública.

L'extensió del requisit lingüístic a les altres llengües resoldria problemes de comunicació, facilitaria els compliments dels deures de l'administració envers els drets lingüístics del ciutadans, augmentaria el coneixement lingüístic dels mateixos ciutadans que pretengueren treballar en l'administració pública... Tot serien avantatges sense cap inconvenient. Això, segons ells, no.

En canvi, problematitzar o criminalitzar les identitats dels altres, discutir sobre símbols intangibles o sobre draps tenyibles, sobre qualsevol cosa que no puga ser objecte de valoració racional i que apel·le al prejuí en lloc d'al juí, amb això, n'estan encantats. En diuen política d'estat, crec.

I ara podria parlar de la primera intervenció de l'Enric Xavier Morera Català a les Corts, però com que no em va resultar massa encoratjadora —tot i que la stenorette estava al màxim— i es va posar massa prompte transcendent amb la devaluació nacional dels valencians que acabava de sentenciar Serafín Castellano, ho deixarem per a més avant. A més, va tindre la rèplica sempre autocomplaent i insidiosa de Quinzá Alegre, de l'escola Maluenda: tot el poder i la veritat són teus, pp, i la resta són traïdors pagans.

Clourem dient que he sentit el Torró Gil. Té unes crosses que em recorden a voltes el Ribó i Canut i un to que em féu pensar en el Sanmartín Besalduch. Coses de les meues orelles, supose.

El futur polític i les porgues

Doncs, havia de ploure divendres passat i per això no hi va haver futbet. Amb tot, com que no vaig vore clar que l'aigua haguera de caure a migdia i encara no volia perdre la faena de l'estiu, vam anar a córrer: 15:30 i 12:15. La millor marca de la temporada gràcies al vent de pluja que em va dur lleugeret el primer quilòmetre i mig (6:04); el segon, tornant, em va costar una mica més (6:11).

Per les Corts, la notícia és, a més de l'esperit estalviador i de rigor comptable de la nova presidenta, que això és una oronella que no sabem si farà niu en eixe partit (el pp), que ara ha eixit que la Mesa de les Corts va pagar el viatge a Suècia de dos diputats, Serafín Castellano i Rafael Maluenda, perquè anaren a un partit del València (la final de la Copa de la uefa del 2004). Eixes són les alegries que es donen els nostres diputats més «demagogs» amb les aigües, les llengües i les senyes d'identitat... Sí, eixes són les «seues» senyes d'identitat: ¡el pot!

En eixes indignacions estava jo, quan he vist que el Zawinul va morir l'onze de setembre. Certament, enguany no ha estat una data massa significativa. Fins i tot l'ensopiment ha estat detectat per un company del Brasil (veg. Granada de bolso).

En canvi, per ací continuem divertits amb l'espectacle ben trist que està oferint Glòria Marcos Martí i la companyia d'Esquerra Unida (especialment Ricardo Sixto). Divertits, sí, perquè tot i que el resultat siga lamentable, no deixa de ser una representació teatral d'allò més còmica. En altres temps i altres llocs això tenia tons molt més tràgics, però ara i ací, eixes porgues són de cartó pedra.

I bé, tot això i molt més ja ho descrigué el Max Weber:

Perquè al capdavall hi ha només dos tipus de pecats mortals en el terreny de la política: la manca de causa i —sovint però no sempre idèntica a aquesta— la manca de responsabilitat. La vanitat, la necessitat d'aparèixer en primer pla tan visible com es pugui, empeny el polític amb tota la força vers la temptació de cometre'n una de les dues o totes dues.

(La ciència i la política, Max Weber, ed. PUV, pàg. 118. Traducció de Guillem Calaforra.)

El conflicte

He fet una cerca en el New York Times per vore la primera aparició dels termes valencian i catalan en el diari. El resultat ha segut la presa de Vinaròs per les tropes carlines el 23 de febrer de 1874 i un incident, també amb la participació d'una escamot carlí, a Sant Llorenç de la Muga el 25 de setembre de 1851.

La notícia és, doncs, el conflicte. No sé per què hi ha tanta ànsia per la pau, si el conflicte és el que mos alimenta les neurones. Segurament caldrà comprovar si això també és una construcció social o es tracta d'una qüestió genètica —tal com sembla que insinuen els estudis de Gregory Clark (El País, 12.09.2007).

Com que sembla que plourà, no hi haurà futbet esta setmana. Per les Corts comencen a acudir els nous diputats, nous càrrecs, nous assessors (p. e.: Gerard Cabanilles, antic company d'institut, assessorarà Escudero Pitarch)... També hem vist per ací les velles glòries, és clar. La setmana que ve comencen els plens amb l'absència del verb atabalador de Perelló Rodríguez, que se'n va de senador.

Mentres s'acosta el tedi verbal i discursiu, escolte en Last.fm la ràdio que es crea a partir de Joe Zawinul, que va faltar fa dos dies.

Nova temporada tocquevil·liana i Perú

Hem canviat ja la temporada: ha començat el futbet. Les primeres sensacions són bones quant a resistència i joc, encara que la manca d'encert davant la porteria ens passa factura al final.

Es preveu que els polítics començaran a pegar la vara en les Corts cap al dia 18. Les desavinences dins del grup parlamentari de Compromís i en Esquerra Unida del País Valencià animen una mica el debat en l'esquerra. Ara caldrà vore què fa Gloria Marcos (sense accent, tal com en el seu dni) i els seus progres malcarats per mirar de surar amb el seu esquema de «poder» per a no res. Les altres organitzacions, Bloc i Esquerra i País, per ara oferixen una faç més amable, que haurien de concretar amb un contingut coherent i consistent. Vet ací l'esforç.

Per la banda impenitent del psoe —convindria no embolicar-ho amb això de pspv— hi ha qui parla com si haguera peixcat amb un mornell en la font de Tocqueville. Fantàstic. Citem-lo, doncs:

«Per a la multitud no calen lleis per a coercir els que no pensen com ella: n’hi ha prou amb la desaprovació pública. La soledat i la impotència els espanten i els porten a la desesperació.» (De la démocratie en Amérique)

Bé, passat el temps sabem que hi ha qui no s'espanta de res, principalment perquè sap que la multitud no pensa, que només reacciona. En canvi, les persones sí que pensen i saben que citar és fàcil, però prescindible; per contra, els fets, els actes, són imprescindibles per a valorar el fons de veritat de les citacions. Ai, els fets són dependència de sous públics, masclisme casolà, delegació de responsabilitats, descontrol de l'acció de govern... I això és un esboç d'una persona i, dissortadament, d'una colla creada pel sistema (tal com ho descriu Max Weber en «Politilk als Beruf», traducció catalana de Guillem Calaforra, Universitat de València, 2005).

Quant a la llengua, poca cosa més esta setmana que un vídeo, Los castellanos del Perú, 🔗 molt recomanable sobre les varietats de l'espanyol (i d'altres llengües) del Perú, amb indicacions polítiques també tocquevil·lianes. Obliden el català durant un moment, però, vaja, només és una fixació que tenim.

Deu anys i passos de puça cap al Brasil

Sí, és hui, fa deu anys, estàvem a Trujillo de vacances, tastant el pernil i la cervesa de ca Pillete, en un cantó de la plaça. Ja fa deu anys —sí, quan va morir Diana Spencer— i ho enyorem, més encara enguany, que no hem fet cap viatge llarg, ni cap passeig pels camins de la Vall... Passos de puça, podríem dir.

Ni tan sols les lectures d'estiu han estat cap enlairament: articles de diaris, lectures de llenguatge jurídic i administratiu, algunes correccions asistemàtiques, missatges electrònics, gestió de webs i poca cosa més. Això, mos hem aficionat a Friends entre becada i becada.

I ara tornaran els diputats a les Corts. Cares noves però mos temem que molts discursos rancis. Si no fóra perquè esperem la resolució de les crisis en Esquerra Unida i... Bé, de l'eterna crisi socialista quasi que no esperem res, tenint en compte el coneixement que tenim d'algun element suposadament «alternatiu» d'eixe partit: masclisme, egoisme, mentires —a mitges, això sí—, parasitisme familiar... Supose que tot això no lleva que puguera ser un bon polític, si no fóra que en el camp de la política només ha segut fins ara un gestor de promeses i no de realitats. Bé, d'això n'hi ha en totes les cases, com diu la dita.

Sortosament hem corregut pel riu com feia anys, en quantitat; la qualitat ha quedat mitjanament bé: ahir, 16:15 i 12:20. La temporada de futbet s'acosta i ho haurem de deixar estar.

Sorpresa d'última hora: m'escriuen del Brasil perquè volen documentació sobre el perfet perifràstic. Amic Sérgio, si tu en deus saber massa d'això! Bé, farem el que podrem.

«Partes», «tornillos» i sostenibilitat electoral

Ha tornat momentàniament la calor. El locutor de tv3 que informa de l'estat de salut del futbolista del Sevilla Antonio Puerta parla del *«part(e)» mèdic —m'ha semblat sentir—. Hi ha coses que penses que són ja de sentit comú, però encara descobrixes que no s'han acabat de fixar i, sorprenentment, ho descobrixes en professionals suposadament molt formats en català.

De fet, encara m'ha sorprés més el bloc del Toni Mollà (Toni Mollà | blog) quan relata com es fan les barreres dels bous a Meliana:

No es lliguen amb corda de cànem, sinó que s'atornillen a terra perquè el bou i el veïnat no les pugguen moure.

El «pugguen» és una simple errada amb el teclat, però l'«atornillaven» sorprén perquè és una concessió a l'espontaneïtat realment inesperada. Crec que hi havia en català de Meliana altres possibilitats per a expressar això (fixar, enganxar, amb claus de rosca...) sense haver de fugir de llengua.

En resum, l'entrada del Toni Mollà resulta coneguda perquè diríem que és un tòpic valencià, si no fóra que encara resultaria presumptuós pensar que només ens afecta a mosatros: incivisme, runa, populisme... Per exemple, en la foto, darrere de la grua, l'ajuntament de la Vall (Valldigna), sense panells solars i amb uns aparells d'aire condicionat de funcionament permanent i d'emissió sonora realment «musical» a l'estiu. Els mals del capitalisme democràtic de baixa qualitat.

I aprofite, parlant de qualitats democràtiques, per a deixar constància de la notícia del 25 de juliol del 2007 (El País) que ens informava que el Tribunal Constitucional espanyol donava la raó al Bloc i anul·lava una papereta ratllada de Corbera —«Done el meu vot a la candidatura presentada pel Partit Popular» (segons el diari, en espanyol)—, fet que canvia la composició del consistori. El fons del cas és el comportament tant de la junta electoral d'Alzira com de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia valencià, que havien considerat bona la papereta.

Segons el Tribunal Constitucional espanyol, les juntes electorals que van intervindre en el cas «han incorregut en infracció de la Llei orgànica del règim electoral general». És a dir, no és una mala interpretació, sinó una infracció. I eixes garanties tenim per ací pel que fa a *partes, *tornillos i sosteniblitat municipal i electoral.

Last.fm i les tempestes

A més d'algun virus que m'ha travessat la panxa, estic entretingut amb la música que emeten algunes «ràdios» de Last.fm. Per ara escolte música relacionada amb Abbey Lincoln i amb Bill Callahan. Pel cantó d'Abbey Lincoln, hi ha músics i intèrprets de jazz coneguts; en canvi, relacionat amb Bill Callahan, quasi tot són descobriments molt interessants, moltes perles bastant desconegudes o que no han tingut la difusió que es mereixen. He de provar amb Denez Prigent, Obrint Pas, etc.

Pel que fa a coses de llengua, li he enviat un missatge a Laia Mestre, periodista eixerida de tv3 que ens va informar des de Mèxic del pas de la *«tormenta» tropical Dean. Bé, crec que és la tercera volta en poc de temps que ho assolta algun periodista de tv3. He vist en Ésadir que el tenen com a inadmissible en lloc de tempesta. Espere que els passe el vici.

Les Germanetes i les tempestes a la Xina

Tenia curiositat per conéixer una mica més l'extensió del pati del convent que hi ha al carrer de Teresa Jornet i Ibars (mestra natural d'Aitona canonitzada santa en 1974). Doncs, gràcies als mapes de Google he pogut tindre una perspectiva d'eixe petit patrimoni natural valencià.

D'altra banda, hui no fea massa calor, però les marques del córrer no han millorat massa: 17:00 i 12:27.

Quant a coses de llengua, anava a tirar un paperet on havia apuntat que el dia 10.08.2007 al Telenotícies Migdia de tv3 el corresponsal a la Xina dia que hi havia hagut una «tormenta» i que no hi havia gent per les «(a)ceres». Ai, ai, ai, ai, no ha estat el dia més gloriós d'eixe corresponsal, sense dubte.

Les Germanetes dels Ancians Desemparats ens acolliran quan siga l'hora... Esperem-ho.

La nació del valencià Calatrava

A voltes notem que la percepció sobre les llengües i les nacionalitats balla d'un lloc a un altre, tant en la nostra visió del món com en la visió que la resta del món té de mosatros (els valencians, vullc dir). Per exemple, l'arquitecte Santiago Calatrava pertany a allò que al segle xv dien «nació catalana», almenys segons he pogut llegir en el diari Le Figaro (04.08.2007):

Venise s'offre un nouveau pont

De notre correspondant à Rome RICHARD HEUZÉ. Publié le 04 août 2007
Imaginé par Santiago Calatrava, il passera au-dessus du Grand Canal l'an prochain.

SANTIAGO Calatrava, l'architecte catalan qui a réalisé, entre autres, le terminal de Lyon-Satolas, est honoré deux fois cet été en Italie : une première, à Rome, dans une belle exposition sur son oeuvre de designer, de sculpteur et de céramiste, au Musée des Écuries du Quirinal. Une seconde, à Venise, où le projet de passerelle aérienne qu'il avait conçu en 1996 voit le jour.

Com que és estiu, mos podem entretindre detectant els ressorgiments de la nostra nació... La que siga.

Volant pel riu amb l'Ubuntu i noves traduccions

Insistix l'Emili que vola pel riu fent quatre quilòmetres. Eixa deu ser la causa dels núvols de pols que travessen els camps de futbol —i jo em pensava que era ¿un ocell?, ¿un avió?...—. En canvi, les meues cames van xino-xano amb les marques de vellea que mos acaça en els tres quilòmetres: 16:15 i 12:27.

Ahir vaig haver de tornar a instal·lar l'Ubuntu després que una actualizació a Edgy me'l deixara penjat. Com que encara no he aprés a jugar amb les particions, tinc les dades que cal retindre en una unitat externa, així que la neteja que em fa en cada reinstal·lació no és massa greu. A més, ara que he aprés a navegar amb l'ordre gksu (i amb el sudo), m'he instal·lat ràpidament les fonts tipogràfiques, les sessions Gnome i kde i el Seamonkey (que encara no apareix en els repositoris de l'Ubuntu) i fins tot el Reader d'Adobe (per als pdf).

I, per a acabar, arran de la petita neteja sentimental en què col·labore, he tingut l'ocasió de llegir un article ben interessant d'Esther Monzó: «Els límits de la innovació en la traducció jurídica» (xii Seminari sobre la Traducció a Catalunya, ed. Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, 2005). És un article curt però molt inspirat que assenyala des de problemes professionals de caire laboral fins a alguns entrebancs que tenen els traductors a l'hora de viatjar entre llengües i societats. I com a qüestió sobre la qual hauríem de reflexionar al País Valencià:

Tots els traductors innoven, però la gran majoria ho fa de forma aïllada. Les eines tecnològiques ens permeten cada dia anar superant aquest isolament: les llistes de correu o els recursos compartits fàcilment gràcies a la telemàtica ens donen una base de socialització comuna que fins a cert punt confereix homogeneïtat a les solucions de traducció.

Innovar, ho hem de reconéixer, és bonic però també cansat. I ho és no sols per als traductors sinó per als receptors, per al mercat que ens dirà si podrem viure totalment o parcial d'aquesta activitat.

¿Què és, sinó poc marge per al pensament?

Regirant les «butjaques» —m'ajuste a l'etimologia i a la pronúncia vallera— he trobat un paperet que em recorda una qüestió que les guies gramaticals no han acabat de resoldre pel que fa a l'ús del sinó:

— Per què has dit que era el teu germà?
— Què volies que li digués, sinó?

(Dels subtítols de Doctor Zhivago, tv3, 17.03.2007)

Eixa és la forma correcta d'escriure-ho, segons la meua visió del cas, però no he trobat cap lloc on ho expliquen clarament. [Nota 09.04.2011: veg. ací]

Quant a altres temes de llengua més polítics, Font de Mora Turón vol fomentar l'ús de la llengua del país amb cartellets en els taxis (dtl, 02.08.2007). No sé si pensa que és molt original, perquè diria que eixa campanya ja es féu fa anys. Sant tornem-hi, doncs, i falta que fa (o no), perquè mentres mirava de travessar el carrer camí del riu, només un taxi portava el cartell de lliure/ocupat en valencià: ¡caram, era un taxi de Barcelona!

Per cert, al riu, 17:15 i 12:37 els tres quilòmetres, ben acalorat i a pesar que l'Emili pretenga desmoralitzar-me amb les marques que diu que fa. Ja ho dia Montaigne (Essais, 1, xxi, «De la force de l'imagination»): «On leur a si fort saisi la créance qu'ils pensent voir ce qu'ils ne voient pas.»

I parlant de Montaigne, he de dir que —tal com Emili em féu vore— les vores de l'edició dels assajos de Montaigne a can Proa (traducció de Vicent Alonso) tenen un centímetre i mig en el primer volum, però només un centímetre en el segon. L'edició francesa que tinc en té potser menys encara, però és de «butjaca» (Le Livre de Poche). ¡Vaja, senyora Proa, que això és molt poc de marge per al pensament!

La torba d'Esquerra Unida del País Valencià

Si no fóra perquè m'expulsarien als deu minuts, quasi que m'apuntaria a eupv, només per conéixer una mica més el fons argumental del que ens aporta el diari de hui: Ricardo Sixto vol que la Mesa de les Corts anul·le el canvi de la portaveu de Compromís, perquè la nova portaveu, Mònica Oltra resulta que ha emblanquinat els murs... És a dir, que els d'eupv s'estan pensant si l'expulsen, més encara, també a Mireia Mollà —les dos pertanyents a un protopartit que per ara es denomina Esquerra i País—. Pel que sembla, per a Ricardo Sixto les Corts s'han de regir a distància per la interpretació que ell puga fer del reglament intern d'eupv. Certament, una visió molt peculiar de la representació política en la cambra legislativa i de la democràcia interna dels grups parlamentaris.

Naturalment, encara potser tindrà i tot un cert suport legal el manteniment de Gloria Marcos —sense accent, com en la papereta electoral—, pel que he pogut llegir en el nou reglament de les Corts —un altre nyap considerable, més encara que l'estatut d'autonomia—, ja que, si ho he llegit bé, no hi ha cap previsió en l'articulat per al cas que els grups parlamentaris vullguen canviar de portaveu.

Diria que si s'encaboten en els tics «orgànics» i ressentits, estan més a prop de quedar-se no adscrits els representants del Partit Comunista que de fer fora les representants d'Esquerra i País, si els representants del Bloc continuen aplicant la lógica parlamentària... o la simple autodefensa! No vullgam pensar què passaria si es quedaren a soles el trio d'eupv amb els dos nouvinguts del Bloc: potser la direcció valenciana d'eupv decidia que o mut o al carrer també, seguint el reglament del Corts.

No sé si és que està ben entretingut tot açò —a falta d'un Polònia valencià— o és que m'ha agafat una torba corrent pel riu (17:10 + 12:46) i no ho acabe de llegir com toca. Em deu passar el mateix en la imatge, que l'última paraula de la pancarta crec que no la vam entendre del tot o de la mateixa manera.

La Meua Biblioteca i la sarsuela de l'esquerra

Em passe a l'escriptori K de l'Ubuntu, a vore si té alguna gràcia que no tinga el Gnome. No li la veig per ara, però deu ser cosa de configurar-lo millor. De moment només he trobat que hi ha algun programa que va més ràpid.

D'altra banda, i mentres aprenc a instal·lar algun gestor de continguts, he fet un bloc amb la meua bibliografia de referència: La Meua Biblioteca (LMB). M'ha fet gràcia comprovar que eixa adreça estava disponible, contràriament al que ocorre amb l'adreça lamevabiblioteca, que està en construcció des del 2006 i sense contingut. Qui siga que ho tinga reservat, no ha tingut en compte la versió alternativa dels possessius. Un per a cada u, vaja.

I ara podria escriure alguna reflexió sobre els diversos programes humorístics que s'estan emetent en la política valenciana, tant si comencem per les iniciatives de racionalització de la despesa —que diu la presidenta de les Corts— i, en canvi, el Carlos Fabra augmentant les morterades, seues, que les cobra, i nostres, que les paguem; i, per una altra banda, el sainet de Gloria Marcos —diria que té el nom en espanyol en el DNI, segons les paperetes electorals— que mereixeria una musiqueta de sarsuela amb apoteosi patriotera.

L'estiu corrent pel riu

Doncs, no res, vacances, el riu ple de gent passades les dotze, sobretot sud-americans jugant a futbol, i jo corrent cap a déu sap on, i al cap dels anys, tres quilòmetres en 18:05 i tres més en 12:23. Lloc, que la bade!

I tot això mentres m'agarren angoixes urbanístiques, una parella es trenca i descobrixen que allò era cosa d'hostatgera i hoste (i ella no vol vore-ho), m'assabente que a l'arquitecte sostenible li agrada córrer amb un Porsche i, finalment, aconseguixc que em faça cas la versió de l'Open Office per a Ubuntu.

La francofonia i la catalanofonia

Estrene per a esta entrada un extensió del Firefox, Xinha, que permet omplir els quadres i formularis del navegador. Sembla que serà encara més pràctic que el Taco Html Edit (o l'ScribeFire que vaig utilizar en un missatge anterior).

Estic de vacances, però no m'he pogut acostar per estes notes tant com voldria. Fa molta calor. Pretenia comentar alguns passatges de Les carnets d'un francophone de Jean-Pierre Borzeix, però no trobe temps ara mateix. Deixe constància que el llibre és una mena de bloc de notes que, en llegir-lo amb uns ulls catalans, ens deixa la sensació que els problemes que afecten les llengües en contacte són els mateixos, i que l'autor ha tingut una gran cura a distingir el seu patrimoni francés i el dret dels altres patrimonis lngüístics a ser considerats igualment valuosos, actitud que malauradament es dóna ben poc en els àmbits espanyols més difosos per la rodalia de València.

Alguns detalls a tindre en compte:

J'ai découvert assez tard que mon père avait appris le français à l'école, où il était interdit de parler patois.

Això era a Millevaches, on parlaven llemosí. Diu més encara:

Aujourd'hui, dans mon pays qui fut de langue d'oc, les cimetières sont presque les seuls endroits, à condition de rester silencieux et de tendre l'oreille, où l'on perçoive encore les modulations de la langue défunte.

I sobre els imperialismes lingüístics:

Il ne s'agit plus d'aspirer à dominer le reste du monde, mais de l'accueillir sans craindre de perdre son âme.

En este sentit, acollir tant els altres, les altres llengües, com els mateixos francesos de totes bandes:

Jacques Godbout, l'ami fidèle qui me tient régulièrement informé de la première chute de neige à Montréal, de la montée des sucres dans les érablières des cantons de l'Est et des meilleurs articles du Devoir, me lance aujourd'hui au téléphone : « Tant que les Français ne deviendront pas francophones, j'ai décidé d'ignorer la francophonie ! » J'en déduis qu'il est de mauvaise humeur et prends cette aigreure pour ce qu'elle est: une boutade.

En certa manera, la catalanitat se'ns mostra molt semblant, però sense els avantatges —i potser també els trobaríem limitats— de tindre diversos estats, i no tan sols Andorra, on el català siga una llengua sense penalitzacions oficials.

---

PS: dec ser molt delicat, perquè el Xinha tampoc no em convenç a l'hora d'escriure este bloc.

La cultura de l'autoodi envers els altres

Vaja, açò sembla que funciona. Començaré a utilitzar l'ScribeFire amb un comentari que tinc aparcat damunt la taula fa uns dies. La qüestió es desenvolupa en El País entre el reportatge sobre el concert dels Rolling Stones, que publicà Santiago Segurola («Los Stones derriban los tópicos»), un fragment del de J. J. Aznárez «España pinta poco aquí» (24.06.2007) i la notícia de les preses de possessió dels nous ministres espanyols «Cambio de cartera y de piropos en cuatro ministerios» (10.07.2007).

El primer, Segurola, ressenya l'actuació dels Stones i, pel que vaig vore en TV3 —i potser va ser la televisió catalana la inductora del mal pensament que tinc—, va tindre la sensibilitat lingüística suficient per a evitar-los als espanyols un ensurt quant a l'estat de la unitat «increbantable» de la seua pàtria:

Enmig, Mick Jagger dirigia les operacions amb els seus innombrables recursos, inclòs un espanyol acceptable que utilitzà per a saludar el públic i manifestar que sí, que la nit era estupenda, que s'ho passava molt bé i que allò funcionava de meravella.

És a dir, el vídeo de promoció del concert i les paraules de l'inici del concert, en què Mick Jagger parlava en català, van ser convenientment ignorats o maquillats pel filtre emocional de Segurola.

El segon, Aznárez, immers en una altra realitat lingüística, també troba ocasió de mostrar la idiosincràsia dels altres nacionalistes:

Les posicions d'anv-hb no obstant, son ben conegudes. El replegament dels regidors els va semblar correcte. «Mantenen obertes les portes de l'ajuntament per a formar un consistori d'acord amb la voluntad popular», va declarar Urruzunu. Però l'aferrissament de la voluntat popular és, en ocasions, descoratjador:
— ¿Té hora, per favor?
— Arratsaldeko ordu bat erdiak dira [la 1.30 de la vesprada].
— Perdone, no entenc èuscar.
— Doncs, aprén.

I rebla el clau —que vol entrar per la cabota, indubtablement— el nou ministre César Antonio Molina:

La nostra cultura és universal, no de províncies. Representa 500 milions de persones gràcies a la nostra llengua comuna, que té darrere grans escriptors, artistes, cineastes... Hem de ser el motor de totes les persones que parlen i s'expressen en espanyol.

És a dir, després de la qüestió dels escriptors catalans o catalunyesos que havien d'anar a Frankfurt —on sempre oblidaven els escriptors que viuen a Catalunya i que escriuen en francés, anglés, italià i altres llengües del món—, ara el ministre dels espanyols canvia el joc de cartes i de confusions i la cultura sí, ara sí, pot anar unida a una llengua — i només una—, i són la mateixa cultura a les Filipines, a Miami o a Almendralejo.

Al capdavall, dubtem sobre si és que són espanyols o és que són homes —mascles— i tot això té a vore amb una educació per a, diríem, un autoodi regirat. Sortosament, el senyal de prohibició d'aparcament que hi havia a Gandia, davant de l'ajuntament, no té eixos complexos, és igualitari i és català i internacional, tal com hauríem d'aprendre a ser cada dia una mica.

Powered by ScribeFire.