dijous, 17 d’agost de 2017

El luxe del cine

A Tolosa (Guipúscoa), vam anar a seure al costat de dos parelles de Beniparrell. Estaven fent-se una xulla de bou (de vora un quilo) entre els quatre, per tastar eixa carn que havia tinguta tanta anomenada últimament. Estaven entusiasmats. Me se va ocórrer comentar que alguna cosa era «de cine» (crec que estava comentant les temperatures de Normandia). I em va resultar curiós que el xic de Beniparrell li donara un sentit valorariu més intens encara a l'expressió quan la va convertir en «¡de lukho!».

Em va sorprendre, perquè eixa variant de l'expressió només li l'havia sentida fa uns anys a un obrer de Gandia, Paco, que tot ho deixava aixina, entaulellat «¡de lukho!», un terrat «¡de lukho!», uns acabats «¡de lukho!»... No sé com evolucionaran eixos luxes. De moment, el dnv ja inclou de cine. No sé quan van perdre el «cine» i el van canviar per un sentit menys metafòric i més directe com és el «luxe». En tot cas, el cinema en la gran pantalla, certament, encara és un luxe per als sentits.

dimecres, 16 d’agost de 2017

L'expansió de les distàncies

Els anys passen i la cultura s'expandix com ho fa l'univers. Les meues referències fílmiques o literàries segur que no quadren amb les de molts jóvens actuals. A mi em va semblar una cosa moderna i emocionant haver de llegir La noche en casa de José Maria Guelbenzu als anys huitanta en lloc del que em pensava que tocava llegir en aquell moment. Ara veig que convé llegir-ho tot però que és impossible. Ni antic ni modern.

Això sí, la «cultureta» comuna d'aquells anys, em sembla que era prou més compartida amb la de ma mare, naixcuda als anys trenta i sense estudis, però amb el bagatge d'haver vixcut a París als sixanta i setanta. En aquell temps, l'univers no s'expandia tant com ara.

dimarts, 15 d’agost de 2017

Clòtxines de pot

Els mínims decoratius que fa el valencià en els supermercats i grans superfícies em sembla que no han aconseguit que les clòtxines deixen de ser «mekhillons» encara. Hi ha clòtxines valencianes, gallegues, també a França (les moules supose que no són «mules» ni «moles» sinó les clòtixes d'allà) De fet, en algun restaurant, les clòtxines són les del poble (com ara en Cullera), menudetes i de més qualitat; en canvi, els «mekhillons» són els de Galícia, més grans però amb menys sabor. Un tio meu fea quan jo era menut (i supose que encara la deu fer) la mateixa distinció entre les «bresquilles» valencianes i els «melocotons» de Múrcia.

L'escola no fa milacres si els supermercats no ajuden un poquet.

dilluns, 14 d’agost de 2017

Una subordinació o altra

Veig un anunci de la Generalitat valenciana en què promouen la protecció dels ciclistes. Ja l'havia sentit en la ràdio. Ara que l'he vist en la televisió m'ha semblat captar un detall d'eixes idees sociolingüístiques absurdes que hem heretat de les batalletes passades per la supervivència de l'ús del valencià. A força de mantindre's covant-se en la impotència d'una certa resistència política i lingüística, algunes idees latents no han hagut de superar cap prova d'assaig i error, només les de la repetició, l'adoració i el desig d'implantar-les. Segurament no ha segut objecte d'estudi, anàlisi o debat científic.

El cas és que en l'anunci escriuen «protegeix» però la veu diu «protegix». Es tracta de la vella idea que pretenia salvar-li la vida a la pronúncia dels incoatis en valencià salvant la idea tan estesa de considerar-la incorrecta, inútil, esmenable o perfectible, ja que quedava garantida en l'àmbit verdaderament vàlid, l'escrit.

Han passat els anys, la idea s'amollava en les llistes i els ambients voluntaristes per a no haver de discutir agrament amb els qui pretenien «depurar» la llengua que els parlants valencians malmetien quan la parlaven. O per a salvar alguns nacionalismes indòmits. Aleshores no hi havia més, perquè el poder polític promovia només el castellà i no havia arribat l'hora de fer les coses «realment» en valencià.

I va arribar el canvi polític. No diré que ara es facen les coses «realment» en valencià, perquè les dades i les estadístiques mostren que això no és cert, però si tan sensibles i doctes mos semblava que érem, hauríem hagut de comprovar que eixes idees tenen un fonament acceptable abans d'aplicar-les. Em pareix que no s'ha fet. I continuarem fomentant conscientment o inconscientment la divergència innecessària i contraproduent entre la llengua general i un registre escrit derivat del llenguatge juridicoadministratiu. Sí, perquè trobe que eixa divergència de «normatives» naix en els manualets de llenguatge juridicoadministratiu mal llegits, oblidats i, per a acabar-ho d'adobar, mal aplicats. Ai, una subordinació o altra, un complex o altre, els de costum o uns altres. Espere enganyar-me, però diria que en vorem de grosses en la nova cvmc.

diumenge, 13 d’agost de 2017

Cita dominical / 456: Travis Bickle

Mirant els diàlegs humans.
Estàs parlant amb mi? Estàs parlant amb mi? Estàs parlant amb mi? Si no, amb qui collons estàs parlant?
Travis Bickle en Taxi driver de Martin Scorsese.

dissabte, 12 d’agost de 2017

El relax del còndor


Un moment de relax i acabe The six days of the Condor de James Grady (traducció al francés de Jean-René Major i Sylvie Messinger), una noveŀleta que ara no recorde per què em va passar pel cap que volia llegir. Segurament perquè el film (Els tres dies del Còndor de Sidney Pollack) és una d'eixes referències importants per a mi del gènere d'espies, conspiratius i policíacs, d'eixos films que veia amb devoció quan a Espanya només hi havia una televisió pública i els dies de peŀlícula eren nits assenyalades, perquè tampoc acabaven a allà quina hora com ara.
Doncs, res, una noveŀleta entretinguda sense massa més. Com que l'he llegida en francés —traduïda de l'«anglais (États-Unis), diuen»—, m'ha servit per a marcar una miqueta de vocabulari d'un cert registre que no sol aparéixer en les noveŀles que solc llegir: conduite ('vehicle'), éclaboussé, bousillé, opiner du bonnet... Bona cosa de faena de repàs i recerca.

divendres, 11 d’agost de 2017

Els embats

El garbí fa unes ventades fortes a vora migdia. Es veu que en diuen «embatades» per totes les costes de la Mediterrània, començant per Gandia i Oliva i arribant a Xipre. Hauré de mirar si a la Vall tenien eixe nom, perquè no em sona de res. Encara que hem anat molt a la platja, no sóc gens de mar. L'ofici que vaig arribar a fer més a prop de la vora del mar va ser uns quants estius en un locutori telefònic al passeig de la platja de Tavernes de la Valldigna. Allà només hi havia «embatades» de turistes cap a les deu de la nit, quan les telefonades eren més barates. Ara ja no hi ha locutoris, però les «embatades» de turistes continuen donant-se per les carreteres de la costa.

El dnv sí que recull eixa accepció en embat, però no té entrada per a embatada. Ja els ho he proposta.

dijous, 10 d’agost de 2017

Dubtes de vacances

Es veu que no tenia jo molt de costum de fer consultes terminològiques en agost. Segurament perquè la tramitació documental d'estos mesos d'estius era rutinària i no requeria massa recerca. Enguany, però, tenim alguna faeneta un poc més tècnica i havia pensat de demanar-los l'opinió al Cercaterm. Però, no, resulta que fan vacances durant tot l'agost. No tan sols vacances de respostes, sinó que et faciliten també unes vacances de consulta:

Des del 31 de juliol a les 14.00 h fins al 31 d'agost el Servei d'Atenció Personalitzada del Cercaterm i el Servei de Documentació no estan actius. Us atendrem a partir de l'1 de setembre.

És a dir, ni tan sols pots enviar-los consultes i ja te les resoldran quan tornen. No m'ho esperava. Mosatros que quasi de sempre tenim tendència a posar-los —als de l'administració catalana, fins i tot amb altaret per a Pujol...— com a exemples de servei i eficàcia, mos topem amb la paradeta tancada com si estigueren adaptant-se al tòpic més tronat de l'administració en estiu... Sí, eixe que diu que quan no treballen és la resta de l'any, en estiu és que ni tan sols obrin.

En fi, quan tornen al setembre haurem de continuar necessitant-los, perquè són els encarregats de suplir les dècades de desídia i mala gestió que són els principis ja tradicionals que es veu que mos neguem a canviar per ací baix.

dimecres, 9 d’agost de 2017

Burocràcia lingüística

No entenc massa la idea que tenen en les institucions valencianes del que són les seues obligacions lingüístiques. Pareix que siguen una concessió paternal que mos fan si els va bé. En tot cas, no pareix que s'ho agarren com una obligació, com podria ser no discriminar per alguna altra circumstància, com ara el sexe o el color de la pell... Estic exagerant, em sembla que això del sexe tampoc està del tot clar.

Vaig fer una reclamació al síndic sobre una pàgina de la conselleria de medi ambient. No sé a qui es va adreçar el síndic, però està setmana m'arriba un informe del director general de política lingüística —segons ell, a petició del síndic— en què m'explica que si en la conselleria tal volen res, que el ho demanen. Doncs, si no els ho han demanat encara, em sembla que estan tardant, perquè tenen vint anys de males pràctiques lingüístiques a esmenar i no és cosa d'anar perdent el temps entre si ho faig, ho demane o no en sé més.

dimarts, 8 d’agost de 2017

Insectes prejudicials

El meu descobriment entomològic d'esta temporada és l'Evania appendigaster, un insecte que, a pesar de la forma amenaçadora que té, amb les pates posteriors tan llargues i el color negre intens, l'abdomen flotant darrere, doncs, pot tindre una funció en certa manera beneficiosa: parasita les panderoles roges (i s'alimenta dels seus ous), eixes panderoles enormes que mos van envair fa uns anys, les Periplaneta americana. Els prejudicis i les neures sempre s'han de sotmetre si les dades indiquen que són perjudicials. O més perjudicials que el malestar psicològic de vore passejar l'animalet per la casa.

dilluns, 7 d’agost de 2017

Tast de Gigondas

Hem estat estos dies passats de petites vacances per França hi hem acompanyat els dinars amb diverses begudes, des d'aigua de carafe (és a dir, en un pitxer), passant per cerveses (molt bones totes), sidra (amb gas i, encara que siguen brut, dolces) i dos copes de vi negre, perquè els preus dels vins francesos no permetien més alegries. La majoria de begudes tenia una qualitat i un preu correctes i, en el cas de les cerveses, molt bons en alguns casos. En canvi, les dos copes de vi han estat prou desagradables, aigualides o dessubstanciades i, a més, a un preu excessiu. Diria que amb la copa pagàvem en algun cas la botella sancera.

Com que no pot ser que el vi francés siga això, hem parat en un supermercat i hem comprat unes botelles de vi. De moment n'hem tastat un i mos ha agradat: Les Dentellis (d'Ogier, Gigondas, 2014; garnatxa, sirà i morvedre; 11,95 euros). Als preus que tenen els vins per allà, en un restaurant hauria passat la quarantena d'euros. Des de la nostra perspectiva, sidra als restaurants de Normandia i Bretanya, cervesa més cap avall, i vins del supermercat (o del celler) a casa.

diumenge, 6 d’agost de 2017

Cita dominical / 455: Agustín García Calvo

Mirant el temps.
Mos està matant, i ¿no mirarem ni tan sols de saber-ho? T'està matant, i ¿no faràs, si més no, per saber qui és?
Agustín García Calvo, Contra el tiempo.

dissabte, 5 d’agost de 2017

Dotors que n'hi ha

M'enganxa una dona major —vora la huitantena, trobe— per a explicar-me la pau i la vida eterna derivada de la fe en Jesucrist. És de Ciudad Real i viu en València des del vint-i-cinc. Entén el valencià i el català, però no els parla. Vol que els catalans es queden en Espanya, perquè va costar molta sang fer-la. Em té vora cinc minuts explicant-me religiosament (versió evangelista) això que la ciència sintetitza en les lleis de la termodinàmica. Acabe desitjant-li tota la pau per la qual prega. Supose que aixina haurà complit la seua tasca «evangelitzadora» del dia. Això és vora dels cines Lys de València. Una veïna està a punt d'entrar a vore Dunkerque. També és dotora, la xica, i m'esquadrinya les vacances. Quina calor.

divendres, 4 d’agost de 2017

Els sonem

El cambrer argentí mos demana "where do you come from?", i després diu que havia intuït que érem espanyols. El venedor de la botiga francés mos demana si parlem "espagnol", perquè li sona alguna cosa de l'escola. Els sonem, no del tot encara, però.

dijous, 3 d’agost de 2017

Capitalisme d'ostatges

He d'aclarir amb els de Facua com és possible que en les gasolineres de França em facen un emprèstit de 120 o 100 euros dels meus diners sense demanar-me l'opinió ni dir-me les condicions en què me'ls tornaran (ni quan ni res). Pose 30 euros de gasoil, però me'n lleven 120 del compte. A l'endemà, me'ns lleven 30. Als deu dies, em tornen els 120 euros. ¡Deu dies jugant amb els meus diners!, i no m'han fet cap ingrés d'interessos ni cap regal per eixe crèdit que els vaig fer. M'ho han fent en Intermarché i en Super U. Capitalisme d'amiguets i d'ostatges.

dimecres, 2 d’agost de 2017

Familiars aleatoris

A França estan mirant de reformar les cambres de representació política. La costra dels privilegis és més gruixuda que la voluntat democràtica. L'elecció aleatòria dels parlamentaris no forma part de les opcions previstes. Almenys pareix que llevaran l'opció de llogar familiars com a assessors. Xe, la família, això sí que és aleatori.

dimarts, 1 d’agost de 2017

Turisme alienígena

Les meravelles de la natura, un espadat, un muntanyar de vora mar, el bosc de roures i voltors, són tan sols ja, quasi demà mateix, una simple memòria turística.

dilluns, 31 de juliol de 2017

L'accent de Fanny Agostini

L'accent en francés d'una dona del temps de BFM, Fanny Agostini, mos resulta curiós, xocant. Mire d'on és i veig que és de la Borbola, territori occità. No sé si serà l'accent dels que vénen d'allà, fa uns "di" inicials o finals estranys per a mi. És cosa de les "i" sobretot, però també de les consonants que inicien la síl·laba. Un guia francés opinava que el català que ensenyaven en escola no era com el d'Hispanoamèrica... Bé, coses de les confusions sobre les llengües. El xic ja fea prou que en parlava tres o quatre. No li he pogut preguntar per Agostini i tampoc li he aclarit que el català no és el castellà, no he volgut torbar-lo, tan segur com estava amb el que explicava.

diumenge, 30 de juliol de 2017

Cita dominical / 454: Àlex Broch i Huesa

Mirant la modernitat literària.
La paradoxa de la modernitat literària és que la «representativitat» i «temporalitat» d'una obra referent present no assegura —per llei— cap vàlua literària suficient, mentre que aquesta vàlua es pot donar en obres que no posseeixin la marca externa de «representativitat» i «temporalitat» que les fa ser i aparèixer com a aparentment «modernes».
Àlex Broch i Huesa, Literatura catalana dels anys vuitanta, 1991.

dissabte, 29 de juliol de 2017

Conills cretins

El món de demà, el de hui i el d'ahir són conformats per una informació que hem d'emmagatzemar, ordenar, revisar i transmetre. No tots els mitjans han de fer eixa tasca, però convé que n'hi haja que ho facen. El panorama audiovisual francés em sembla que ho permet. Entre altres raons, perquè té Arte. La televisió espanyola pareix que només arribe als programes de realitat fingida i sobreactuada. I volem donar-mos molt de bombo seriós, quan caldria que mos miràrem en un autoretrat de conills cretins de fantasia animada.

divendres, 28 de juliol de 2017

Mirant a fora

Entre els sis dies del Còndor i les entrevistes de Carles Capdevila per a entendre el món, dos lectures d'estiu bones per a fer camí. De totes formes, no les faig avançar massa. Les vacances també són per a mirar per la finestra.

dijous, 27 de juliol de 2017

La font i la ideologia

En la ràdio francesa un escriptor francoamericà dóna unes pinzellades de l'obra novel·lística d'Ayn Rand. És molt curiós per a ell que siga una desconeguda en França i que, en canvi, als Estats Units siga un dels pilars d'una certa ideologia dretana molt rellevant dins del Partit Republicà.
Lloa tant l'obra literària, que caldrà fer-hi un acostament. Per sort reconeix que el plaer literari i la curiositat per conéixer la ideologia representada en eixes ficcions, The fountainhead i Atlas Shrugged, no obliga a acceptar eixes idees, almenys en la versió que n'han fet alguns dels seus suposats seguidors.
Vaig vore el film The Fountainhead de King Vidor i, certament, el film era ben interessant, però la ideologia de fons em va semblar fal·laç en molts aspecte i, per dir-ho aixina, adolescent. Ben actual pel que diuen alguns, malauradament, però un destrellat com a proposta per a millorar una societat democràtica de les que considerem avançades. Amb tot, sembla que sí que mos podem quedar amb la novel·la, encara que no acabem conquistant Constantinoble de nou.

dimecres, 26 de juliol de 2017

Records en fotos

Toca fer fotos i vídeos. Un descans i un patiment. La cosa és quedar-se curt d'imatges però «sastifet» (com dia ma uela) de records. I aniran esborrant-se fins que només queden les imatges.

dimarts, 25 de juliol de 2017

L'ús del desús

Tenia quatre queixes per al síndic de greuges pensades, però m'ha agarrat el bou i només n'he pogut fer una. No passa res, no és que no s'acabe mai, és que el protocol de castellanització immanent de l'administració pública fa que eixa faena no s'acabe mai. Almenys mentres no decreten que decau la necessitat d'utilitzar el valencià per a res. De moment, hi ha polítics que uns dies firmen per l'ús del valencià i unes hores més tard abonen el desús i practiquen la submissió lingüística del valencià al castellà mentres demanen un cafenet al bar. O deu ser que pensen que algú que parla en castellà no tan sols desconeix qualsevol altra llengua sinó que són tots uns xenòfobs o uns racistes. ¡Quin patiment!

dilluns, 24 de juliol de 2017

Esmenes i errades gossarres

Vora un primer tram de vacances me s'acurta el temps per a tot i per a res. Tinc pendents dos petits reculls d'esmenes o comentaris a dos llibres: una (quasi)noveŀla d'un collistaire i un llibre de filologia. Com que ho faig perquè vullc, tampoc hauria de patir massa, però intente exigir-me un poquet en estes coses, ja que n'abandone unes altres.

Hauria d'haver enviat algunes esmenes a l'esborrany de llibre d'estil de la cvmc, però me s'ha passat l'ocasió. Espere que ho facen els companys que han estat més centrats en esta qüestió i han comentat en les llistes aspectes ben esmenables en uns criteris estilístics per a uns mitjans audiovisuals en valencià. Encara que anem avançant, pareix que ha de ser perquè el clau no entra per la cabota i no perquè s'hagen decidit a aplicar una ordenació de principis que permeta arribar a unes conclusions raonades.

Per sort, no han fet com un acadèmic espanyol en el diari de fa uns dies, que dia que als espanyols els costa pronunciar «iós» i per això diuen «irse» o «iros», vist que hi ha uns contactes vocàlics (ao, eo, io ben comuns en altres grups de paraules; estranyament, això no ho aclaria l'acadèmic) que tenen «una certa incomoditat articulatòria per als hispanoparlants». No cal buscar una explicació millor si tens a mà que els parlants són, dic jo exagerant, uns gossaros mal ensenyats.

Doncs, aixina està la «filologia normativa», sempre a punt de deixar-se dur pels prejudicis i les presumpcions sobre els parlants. A voltes també fan ciència, és clar, però es veu que això ho deixen per als registres «formals».


  • Amb molta paciència i poca ciència, arribe lentament pel riu: 07:10 + 07:21 + 07:18 + 07:10.

diumenge, 23 de juliol de 2017

Cita dominical / 453: Umberto Eco

Mirant els perjudicis sobre les llengües.
Si les llengües no es van diferenciar per castic, sinó per tendència natural, ¿per què hem d'interpretar la confusió com una desgràcia?
Umberto Eco, La ricerca de la lingua perfetta nella cultura europeaa (a partir de la traducció al castellà de Maria Pons Irazazabal).

dissabte, 22 de juliol de 2017

Parlem-ne bé

El sistema econòmic d'una societat podria ser bo per al conjunt de la societat. Hauria de ser, per tant roín per als que tenen privilegis i prebendes injustos i injustificats que perjudiquen l'objectiu del bé comú. Per tant, hi ha una alternativa que es practica a tothora: publicitar-lo (políticament i mediàticament) com a bo per la majoria encara que només siga «bo» per a uns quants privilegiats mentres que és injust, insolidari i perjudicial per al conjunt de la societat.

Observe que una notícia d'Eldiario.es (21.07.2017) dóna una informació sobre Suècia de David Crouch que diu: «Fins ara, les mesures a penes han tingut cap efecte en la redistribució de la riquesa cap als més necessitats, però l'oposició política que generen és ferotge.» Tant ho podem trobar a Suècia, als eua (volen retirar l'assegurança mèdica a uns quants milions de persones per a enriquir-ne unes altres), com ací mateix, on als dirigents del pp sempre pareix que els falte un privilegi més, encara que hagen de delinquir econòmicament (o encara que siga un privilegi lingüístic).

Si l'estudi Dunedin no en diu res, preferixc creure encara que és cosa del capitalisme, no de la condició humana.

divendres, 21 de juliol de 2017

Els planetes dels simis

La primera d'El planeta dels simis (Franklin J. Schaffner, 1968) em sembla una gran pel·lícula en tots els aspectes, fins i tot en els defectes i, si vols, també en els cartó pedra dels decorats. La cosa és que la música és fantàstica i la història, si la veus de menut, d'eixes que te se queden en el cap tota la vida. I sempre es pot tornar a vore. La seqüela del 1970 (crec que en els crèdits diu 1969), en canvi, és un allargament prou inútil de la primera, mal feta i prou destrellatada. Cosa de traure diners degué ser. Ah, cap de les dos s'ajusta del tot al llibre de Pierre Boulle. Això sí, trobe que la primera el millora.

Mos estan passant hui la versió de Tim Burton del 2001, que s'assembla més a una barreja d'Espàrtac (Kubrick, 1960) amb La màquina del temps (George Pal, 1960), amb tocs ben recarregats de maquillatge i escenografia i amb un guió accelerat i poc interessant que va correguent amb presses cap a una sorpresa final en contrapunt amb el film original de Schaffner. Una llàstima. No puc dir que ni tan sols arribe a millorar el llibre.

dijous, 20 de juliol de 2017

El catanyol prejudicial

Les llengües les fem entre tots. La primera faena per a fer-ne una és donar-li un nom. Si jo dic que parle en «valencià», estic expressant la varietat de català que utilitze (o fins i tot, vist des de València, que parle en català). Són denominacions establides i acceptades. Si algú bateja res com a «catanyol», està conceben o creant una altra varietat (o llengua) que respondrà al que hi vullga posar, que en este cas és principalment menyspreu i presumpció. Malauradament, trobe que no estarà fent res de positiu per l'ús de la llengua. Eixe terme només té utilitat per simplificar i evitar fer l'esforç d'estudiar i raonar. És una etiqueta còmoda amb què es pot marcar i menysprear tot el que a u no li agrade de la llengua (o dels qui la parlen).

Al País Valencià, durant molt de temps s'ha fet servir el terme «apitxat» amb la intenció de menystindre i desqualificar els parlants d'una varietat (si vols, un subdialecte), i s'hi associava qualsevol tret que es considerara negatiu, fins al punt que es volia fer entendre que en realitat era simplement un castellà dissimulat. Això s'està superant amb informació i estudi en lloc de continuar amb el menyspreu o la desqualificació.

Per tant, el terme «catanyol» només veig que és una de tantes maneres que tenim els catalanòfons de malbaratar el propi patrimoni lingüístic per quatre duros a base de menyspreu i desqualificacions adreçats, ¡vaja!, contra mosatros mateixos. No sé si ho tracta Pau Vidal en el seu llibre, però sí que sé que, si el «catanyol es cura», deu ser utilitzant la llengua i reclamant el respecte dels nostres drets lingüístics i el compliment dels deures corresponents. A la Catalunya del Nord eixa situació és diferent, com són diferents les del País Valencià, Catalunya o Múrcia.

La llengua serà com vullgam que siga, però no serà mai la que voldríem que fóra.